Com ja coneixeu per la informació rebuda aquesta setmana, i atesa la gran difusió que han donat els mitjans a la notícia, el passat 14 de setembre de 2016 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va dictar sentència en l’afer C-596/14, conegut com a cas “De Diego”.

Els titulars de premsa s’estan fent ressò que aquesta sentència resol que la normativa espanyola relativa al supòsit de referència és contrària al Dret Comunitari.

De la lectura de l’esmentada sentència i, sobretot, de la resposta que el tribunal europeu emet a la qüestió prejudicial que li va formular l’òrgan judicial espanyol, n’han sorgit molts dubtes, així com diferents interpretacions. Aquests dubtes, interpretacions i posicionaments que hem vist i llegit aquests dies als mitjans, versen bàsicament sobre l’abast de les conseqüències que la sentència ha de tenir en les normes de l’ordenament jurídic espanyol, en la seva aplicació judicial per tal d’ajustar-les al Dret Comunitari, i en la seva possible reforma legislativa amb la finalitat d’executar l’esmentat ajust.

tjue5

El pronunciament europeu haurà de ser aplicat per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, òrgan judicial espanyol que d’ofici va acordar elevar la qüestió prejudicial al TJUE. Però, òbviament, també la resta d’òrgans jurisdiccionals espanyols, així com el propi Govern espanyol, hauran d’interpretar les conseqüències que es deriven de la sentència europea i la seva doctrina.

tjue2En el procés judicial espanyol en què se suscita la qüestió prejudicial, la Sra. De Diego havia treballat durant uns anys com a secretària per al Ministeri de Defensa a l’empara de diversos contractes d’interinitat. En ser revocada la dispensa de treball de la treballadora substituïda, el Ministeri va donar per extingit el contracte d’interinitat de la Sra. De Diego. Aquesta va impugnar la decisió extintiva en considerar-la un acomiadament. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid –segons es desprèn del contingut de la sentència comunitària– observa que els contractes d’interinitat de l’actora s’ajusten als requisits exigits per la normativa nacional espanyola, i que la finalització de l’esmentat contracte es basa en una raó objectiva.

Una de les qüestions suscitades pel tribunal espanyol (la núm. 2) és la següent: es pregunta si, segons el Dret Comunitari, a la finalització d’un contracte de treball temporal per raó d’una condició de caràcter objectiu (com ara l’arribada d’una data concreta com succeeix a l’expiració del termini de vigència d’un contracte temporal, o la realització d’una obra o servei, o un altre fet o esdeveniment), el treballador temporal té dret a la mateixa indemnització a la qual, segons la legislació espanyola, té dret un treballador indefinit comparable quan el contracte de treball d’aquest s’extingeix per causes objectives. Com es veu, aquesta pregunta no es refereix només als treballadors interins, sinó també a tots els treballadors temporals.

En canvi, la qüestió núm. 4 plantejada pel tribunal espanyol ja es refereix específicament als treballadors interins i pregunta si la legislació espanyola els discrimina no només respecte dels treballadors indefinits comparables, sinó també respecte de la resta de treballadors temporals.

El Tribunal de Justícia de la UE resol el següent

tjue3

1r.- És contrari al Dret Comunitari que els interins comparables als treballadors indefinits (perquè exerceixen idèntiques o anàlogues funcions que els treballadors indefinits, reuneixen els mateixos requisits de formació i se’ls apliquen les mateixes condicions laborals) no tinguin dret a percebre “qualsevol indemnització” a la finalització del contracte. Per tant, l’art. 49.1.c) de l’ET no s’ajusta a la normativa europea i és discriminatori.

2n.- El criteri de la diferent durada i expectativa d’estabilitat dels contractes temporals enfront dels fixos comparables, o la diferent regulació continguda en una llei o conveni col·lectiu estatal, no constitueixen una justificació objectiva que permeti discriminar les condicions laborals d’uns i altres. Si bé el TJUE no exclou que els tribunals nacionals puguin, atès que a ells els correspon, determinar si en cada cas concorren raons objectives que incideixin sobre la naturalesa de la condició de què es tracti en cada cas, en particular les relatives a les característiques del treball temporal o als legítims objectius nacionals de política social de l’Estat membre. Però en el cas en què es dicta la sentència del TJUE, no es van apreciar. Per tant, obre la porta a la possibilitat que la resta de treballadors temporals també hagin de ser tractats com els indefinits en matèria d’indemnitzacions.

3r.- No són contràries al Dret Comunitari les diferències de tracte que puguin establir les legislacions dels Estats membres entre diferents categories de contractes de durada temporal.

Com a conclusió podem dir que, indubtablement, l’aplicació de l’esmentada doctrina en el dret intern espanyol obligarà a indemnitzar els treballadors interins a la finalització del seu contracte.

El que ja no queda tan clar és quina serà aquesta indemnització, encara que tot sembla indicar que serà de 20 dies per any.

El que ja no queda tan clar, doncs, requerirà més temps, debat i fins i tot modificacions legislatives. És el que passarà amb la resta de contractes temporals, tenint en compte que els primers cobren una indemnització de 12 dies per any i els indefinits, quan hi ha causa objectiva, la cobren de 20.

Seran els tribunals espanyols i el legislador els qui hauran de concretar aquestes qüestions.

Quedem a la vostra disposició per resoldre tots aquells dubtes que tingueu al respecte d’aquesta sentència.

Vicenç Gonzalez Roig
Director Departament Jurídic
PIMEC