“Créixer o no créixer… aquesta és la qüestió.” La frase pot semblar un joc retòric, però per a moltes empreses és un dilema real, quotidià i, sovint, incòmode.
Quan una empresa funciona, simplement funciona. Hi ha una mena d’equilibri subtil —gairebé invisible— que s’estableix entre la confiança dels clients, la capacitat de resposta de l’equip i la qualitat del servei. Tot flueix. Les decisions semblen més clares, els processos més naturals. És aquella zona de confort tan debatuda, sovint criticada, però que en realitat amaga una cosa molt més valuosa: coherència.
I, tanmateix, arriba el moment en què aquesta harmonia es veu interpel·lada per una paraula que pesa: créixer. Créixer implica més volum, més estructura, més recursos. Però també comporta més distància. Distància amb els clients, amb els equips, amb aquella manera de fer que fins aleshores havia estat gairebé orgànica. És en aquest punt on apareix el vertader risc: deixar de reconèixer-se.
Des de la meva experiència com a empresari a CAYPI, i també a través de la tasca que desenvolupem a Pimec, he vist empreses que han assolit fites de creixement extraordinàries, però que, pel camí, han perdut alguna cosa essencial. Han crescut en xifres, però s’han desdibuixat en identitat. I és que créixer no és —o no hauria de ser— només una qüestió de números. És, sobretot, una qüestió de qui ets i de qui vols continuar sent.
Com a empresari no entenc el creixement com una cursa per ocupar més espai, sinó com un exercici constant de coherència. Volem créixer, sí, però no a qualsevol preu. Aquesta idea, aparentment senzilla, es tradueix en decisions que no sempre són fàcils: dir que no a projectes que no encaixen, apostar per perfils altament especialitzats encara que el procés sigui més lent, o preservar, per damunt de tot, una manera de fer que és la que ha construït la confiança dels nostres clients.
Perquè créixer, en el fons, també és saber renunciar. Renunciar a oportunitats immediates per protegir un projecte a llarg termini. Renunciar a determinades inèrcies del mercat per mantenir una cultura pròpia. Renunciar, fins i tot, a la idea que més sempre és millor.
Potser per això, cada vegada que parlem de creixement, em sembla imprescindible aturar-se i formular una pregunta aparentment senzilla, però profundament reveladora: volem créixer o volem ser millors?
Hi ha moments en què ambdues aspiracions coincideixen i el camí sembla clar. Però n’hi ha d’altres en què divergeixen, i és aleshores quan cal prendre decisions que defineixen, de veritat, el futur d’una empresa.
Saber distingir entre créixer i millorar —i actuar en conseqüència— és, probablement, una de les decisions més complexes i alhora més determinants que pot afrontar qualsevol organització. Perquè, al cap i a la fi, no es tracta només d’arribar més lluny, sinó de saber si, en fer-ho, continuem sent nosaltres mateixos.
