/

D’empresàries i directives no cal dir que són dones

Batallo de fa anys perquè davant de les paraules “empresàries” o “directives” no s’hi digui ni escrigui la paraula “dones”. No cal. Ni en català, ni en castellà. El gènere està inclòs en el substantiu. Per què? Goso dir, perquè en l’imaginari inconscient i col·lectiu, dirigir o tenir la propietat d’una empresa és cosa d’homes. Ho és tant, que mai ningú diu homes empresaris o homes directius. Oi que no? Clarament semblaria una redundància. En canvi, no tenir poder i només poder treballar sota les ordres d’una altra persona, sembla tant cosa de dones, que directament ens sona bé dir-ne “treballadores” sense haver-ho de completar fent un “dones treballadores” en igualtat amb el concepte “treballadors”. La qüestió, doncs, que reflecteix l’ús de la llengua és la voluntat inconscient (o no) de no voler cedir poder i de tractar com una excepcionalitat empresàries i directives, subratllant-ne el gènere i no pas primer el seu alt nivell de responsabilitat.  

No us penseu que això passa només amb qui està al capdavant de les empreses. També diem dones periodistes i no pas homes periodistes, quanavantposant-hi l’article  –“les periodistes i els periodistes”, no cal incloure el gènere i podríem cenyir-nos directament a la seva activitat. En el llenguatge, queda clar que encara tractem que les dones siguin professionals com un fet excepcional, per normalitzar.  

Ja us podeu imaginar que, portat a l’extrem, soc del parer de dir-ne “futbol masculí”, de la mateixa manera que diem “futbol femení”, “els jugadors o les jugadores (no, les dones jugadores), encara que la rellevància social sigui diferent. Per un altre dia deixo escriure l’article de com la Federació Anglesa va tancar  i prohibir a començament del segle XX els clubs femenins de futbol quan aquests eren seguits per més persones que els masculins. Les paraules no són gratuïtes, creen valor i marcs mentals. Atorguen poder o el manlleven.  

Per acabar, m’agradaria compartir la conclusió més important a què hem arribat en el recent estudi que he pogut dirigir des de lObservatori de Lideratge en l’Empresa de la BSM-UPF, amb una mostra paritària de 157 directius i directives. Unànimement, les dones creuen que en temps de crisi com ara amb la Covid-19– les directives lideren millor que els directius. I també ho creuen majoritàriament els homes. De la mateixa manera que al començament de la pandèmia vam veure que els països liderats per dones, com Alemanya, Taiwan, Nova Zelanda, Islàndia, Finlàndia, Noruega i Dinamarca gestionaven millor la crisi amb solucions més creatives. Sembla tan clar que les dones han de superar tants més obstacles per arribar al poder, que, les que hi arriben, necessàriament són més resilients i flexibles, qualitats imprescindibles per afrontar una crisi. Éclar que també hi ha una tendència clara a reservar per a les dones els llocs on hi ha més risc de fracàs. Les dones resoldrien les situacions més complexes, però, un cop assolits els bons resultats, com aquell qui no vol la cosa, se les empenyeria cap avall, a un glassglif, un precipici de vidre. I els senyors es tornarien a esclafar en la poltrona del poder ocupant el lloc que és connatural, oi?, a empresaris i directius.  

Sobre el precipici de vidre, hi tornarem. Llisca massa. 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

Bretxa salarial: omplint els gots

Next Story

Corresponsabilitat

Latest from Opinió

Renovar-se o morir

Tot allò que facis de més, que ofereixis de més, servirà per a crear-te oportunitats de

Soc empresari

Des de fa anys, sempre escolto persones destacades que parlen de la importància de no desindustrialitzar-nos,