PIMEC va tenir fa uns anys un paper impulsor clau en l’aprovació d’una llei contra la morositat. Va ser en el ja llunyà 2009 i se’n van recollir els fruits al 2010 amb la Llei 17/2010, que establia que, després d’un període transitori fins al 2013, els terminis màxims de pagament per part dels clients eren de 60 dies en el sector privat i de 30 dies en el sector públic.

L’Observatori de la pimec ha realitzat un exercici per comprovar quins són els terminis de cobrament de les pimes a partir dels seus estats comptables. Concretament, s’han agafat les dades de la base Pimesdat de PIMEC, que inclou prop de 80.000 pimes durant el període 2009-2017.

Al 2017 (el darrer any disponible) les pimes tenen un termini mitjà de cobrament de 68,3 dies. Lamentablement, les dades del Registre Mercantil no permeten distingir els clients privats i públics, per tant la dada en qüestió fa referència al conjunt dels clients de les pimes catalanes.

Per bé que la dada ens indica que les pimes cobren més tard del que fixa la llei, resulta important veure l’evolució que s’ha produït des de l’aprovació de la Llei 15/2010: en el període 2009-2017 s’ha passat de cobrar a 82,9 dies a fer-ho en els 68,3 indicats, és a dir, els terminis s’han reduït en 14,6 dies o, dit d’una altra manera, un 17,6%. És una bona notícia, que coincideix amb la tendència a les estimacions de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, que lidera, per cert, PIMEC a nivell de tot l’Estat.

La reducció dels terminis de cobrament s’explica pel fet que les vendes han anat creixent, mentre que la partida de clients del balanç es mantenia relativament constant en valors absoluts al llarg del període considerat. En conseqüència, el pes relatiu del deute de clients en el balanç presenta una clara tendència a disminuir.

A l’INFORME PIMEC 5/2019 es donen detalls de resultats per dimensió d’empresa i per grans sectors d’activitat i a l’INFORME PIMEC 6/2019 s’hi donen detalls per activitats concretes industrials i de serveis. Aquests són alguns trets dels resultats:

  • Al llarg del període estudiat es registra una tendència a confluir en els terminis de cobrament en funció de la dimensió de la pime: la distància de dies entre les microempreses i les mitjanes empreses, que era de 19 dies el 2009, ha passat a 12 el 2017.
  • Per grans sectors, el primari és el que cobra més aviat (54,1 dies el 2017), mentre que la construcció és la que triga més a cobrar (93,2 dies el 2017). La indústria ho fa a 78,4 dies, 18 dies per sobre del límit legal.
  • Des d’un punt de vista dinàmic, la indústria i la construcció són les més beneficiades en nombre de reducció de dies: més de 18 en tots dos casos, entre 2009 i 2017.

Malgrat els progressos innegables que s’han produït en la reducció dels terminis de cobrament, l’exigència de complir escrupolosament els 60 dies que fixa la llei per al sector privat i de 30 per al sector públic ha de ser una reivindicació mentre no s’assoleixin aquestes dues fites. I és que, en definitiva, les empreses s’han de centrar a produir, que és el que toca, i no a fer de financeres, que és el que no toca.