La vigilància de la salut dels treballadors per part de les empreses

Una de les obligacions de les empreses en matèria de prevenció de riscos laborals i de compliment del deure de seguretat dels seus treballadors és la vigilància de la salut, segons estableix l’article 22 de la Llei 31/1995 de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals (LPRL).

Aquesta vigilància de la salut dels treballadors es fa en funció dels riscos inherents al treball i es fa efectiva mitjançant reconeixements mèdics per part de personal sanitari amb competències tècniques, capacitació i formació específica, dels serveis de prevenció propis o aliens.

La regla general que estableix l’esmentat article 22 de la LPRL és el caràcter voluntari del reconeixement mèdic, i diu literalment que aquesta vigilància només es podrà fer efectiva quan el treballador doni el seu consentiment. Aquest principi de voluntarietat prové de la Directiva 89/391/CEE del Consell, de 12 de juny de 1989, relativa a l’aplicació de mesures per promoure la millora de la seguretat i la salut dels treballadors (art. 14).

Aquesta regla general té excepcions en els següents supòsits:

  • Quan el reconeixement sigui imprescindible per tal d’avaluar els efectes de les condicions de treball sobre la salut dels treballadors.
  • Per tal de verificar si l’estat de salut del treballador pot constituir un perill per a ell mateix o per als seus companys o d’altres persones relacionades amb l’empresa.
  • Quan així estigui establert en una disposició legal en relació a la protecció davant de riscos específics o en activitats laborals d’especial perillositat.

En aquests supòsits excepcionals, el reconeixement mèdic deixa de ser voluntari i esdevé una obligació del treballador. El fonament d’aquesta obligació rau en el fet que aquests supòsits afecten drets i interessos d’altres, com assenyalava la Sentència del Tribunal Constitucional 196/2004, en dir que “l’obligatorietat no es pot imposar si únicament està en joc la salut del propi treballador, sense l’afegit d’un risc o perill cert objectivable, ja que aquell és lliure per disposar de la vigilància de la salut sotmetent-se o no als reconeixements en atenció a les circumstàncies i valoracions que estimi pertinents per a decidir”. La jurisprudència constitucional parla d’un “risc efectiu a la salut per les característiques personals, anatòmiques o biològiques del subjecte o per raons objectives del lloc de treball”.

L’empresa té la responsabilitat de determinar, amb l’assessorament qualificat dels serveis de prevenció, els casos en què és obligatori el reconeixement mèdic, havent de demanar prèviament un informe, que no és vinculant, als representants dels treballadors.

Sobre la qüestió atenent a la voluntarietat o, en el seu cas, a l’excepcional obligatorietat dels reconeixements mèdics ha emès el seu criteri no vinculant la Direcció General de Treball en diverses consultes (de 9/10/1998, 03/04/2002, 29/05/2003, 10/02/2004 i 14/07/2004, entre d’altres). Un conveni col·lectiu, per exemple, no pot establir vàlidament l’obligatorietat del reconeixement mèdic fora dels supòsits legals d’obligatorietat que impliquen un risc o un perill objectivable. Tampoc un informe emès per un Comitè d’Empresa (Consulta DGT de 9/10/1998).

En el context concret de l’actual situació de crisi sanitària massiva provocada per la propagació del SARS-CoV-2, tot i que existeix un risc evident de contagi del coronavirus a l’entorn laboral no es pot afirmar que aquest risc faci necessari i obligatori el reconeixement mèdic amb caràcter generalitzat de tota la plantilla per tal de verificar si l’estat de salut dels treballadors representa un risc pel seu entorn. Tampoc es pot afirmar l’obligatorietat respecte dels treballadors que hagin estat donats d’alta després d’un diagnòstic d’infecció per SARS-CoV-2.

Probablement la solució menys conflictiva és que els serveis de prevenció empresarials facilitin que un treballador sospitós d’infecció o amb símptomes compatibles passi a la situació de baixa laboral o aïllament preventiu, seguint el “Procediment d’actuació per als Serveis de Prevenció de Riscos Laborals enfront de l’exposició al SARS-CoV-2” que ha estat elaborada amb la participació de l’Institut de Seguretat i Salut en el Treball (INSST) i associacions professionals de l’àmbit de la sanitat i la seguretat en el treball (actualitzat a 08/04/2020).

Existeixen certament pronunciaments judicials que confirmen l’exercici de la potestat disciplinària de l’empresa, àdhuc l’acomiadament disciplinari, en casos com el de la Sentència de 17/10/2019 del Tribunal Superior de Justícia de Galícia (Rec. nº 3241/2019). Però en aquell cas sotmès a la seva consideració, com deia la pròpia Sala, “no està en discussió que per l’activitat de l’actor havia de passar un reconeixement mèdic obligatori per la qual cosa la seva voluntat de sotmetre’s o no al mateix, i les conseqüències de no fer-ho són totalment diferents que quan el reconeixement no té aquest caràcter obligatori”. Es tractava d’un carretiller que per raó de la utilització de l’equip de treball que havia d’utilitzar s’havia de sotmetre a reconeixements mèdics periòdics amb proves analítiques de sang i orina, i que tenia caducat el darrer, havent-se absentat sense causa justificada, dues vegades seguides, a les cites gestionades per la seva empresa amb el servei extern de vigilància de la salut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

Assegurar el nostre motor econòmic

Next Story

Serveis emergents en el comerç arran de la Covid-19

Latest from Panorama