Fa només uns mesos, el 2026 semblava encaminar-se cap a una certa normalització. L’economia mundial havia de seguir creixent, la inflació havia d’anar moderant-se i l’entorn financer havia de començar a ser una mica menys exigent per a les empreses, tant en cost com, sobretot, en accés al crèdit.
Aquest guió no ha desaparegut, però sí que s’ha complicat. L’FMI continua situant el creixement mundial del 2026 en el 3,1%, però ho fa sota la hipòtesi que el conflicte al Pròxim Orient es mantingui limitat i que les disrupcions s’atenuïn a mitjan any. A Espanya, el Banc d’Espanya manté una previsió de creixement del 2,3%, i Catalunya treballa amb una projecció d’entre el 2,1% i el 2,4%. El marc central, per tant, continua sent el d’un creixement moderat, però avui és menys còmode i més vulnerable que a començament d’any.
El principal canvi de les darreres setmanes no ha vingut tant per la banda del creixement com per l’impacte que el conflicte ha tornat a tenir sobre l’energia i, per extensió, sobre els costos empresarials. El Brent va arribar a enfilar-se fins als 118 dòlars al març i, tot i que després ha retrocedit cap a la zona dels 90-100, el mercat continua marcat per una volatilitat elevada i per la incertesa sobre l’estret d’Ormuz. Aquest encariment energètic ja comença a reflectir-se en els preus i ha complicat el trajecte previst de la desinflació. Al març, la inflació va repuntar fins al 2,6% a la zona euro, fins al 3,4% a Espanya i fins al 3,1% a Catalunya, mentre que als Estats Units també es va accelerar fins al 3,3%.
Més que un canvi radical de guió, el que ha passat és que una de les incerteses que ja planaven sobre el 2026 s’ha materialitzat i ha guanyat pes. L’orientació de fons es manté, amb un creixement moderat i una desinflació gradual, sempre que la tensió al Pròxim Orient quedi acotada i l’impacte energètic no es prolongui. Aquesta continua sent, de moment, la hipòtesi central. Ara bé, si el conflicte s’allarga, el risc és que el xoc deixi de ser puntual i comenci a comprometre la desinflació a mitjà termini, mantenint la pressió sobre els costos energètics i retardant una millora més clara de les condicions financeres.
A escala internacional, a més, el mapa continua sent desigual. Els Estats Units mantenen una certa resiliència, amb 178.000 nous llocs de treball al març i una taxa d’atur del 4,3%, però també amb senyals de moderació i amb una política monetària novament condicionada pel repunt energètic. A Europa, en canvi, els riscos són més elevats. La previsió oficial de la Comissió Europea situava fins ara el creixement de la zona euro en l’1,2% per al 2026, però la mateixa Comissió ja adverteix que, fins i tot si el xoc energètic fos relativament breu, el creixement podria quedar per sota d’aquestes xifres. En la mateixa línia, l’FMI ha rebaixat la previsió fins a l’1,1% i apunta a primers senyals de debilitat en la inversió i el consum. L’Índia, per la seva banda, continua aportant dinamisme, amb un creixement entorn del 6,3%-6,5%. Aquest contrast explica per què l’economia mundial encara no ha descarrilat, però també per què Europa continua sent el bloc més vulnerable i per què moltes pimes europees operen amb un marge cada cop més estret.
Per a les pimes, aquest és el veritable punt crític. No tant una recessió imminent, que avui no forma part de l’escenari central, com la reducció del marge amb què s’hauran de prendre moltes decisions. Amb uns costos energètics més exposats, un accés al crèdit que continua sent exigent i una confiança empresarial més cautelosa, qualsevol desviació té una major afectació sobre la tresoreria, la inversió i la capacitat d’assumir riscos. Per a moltes petites i mitjanes empreses, aquest any serà sobretot un exercici d’adaptació, en què controlar els costos, prioritzar les decisions amb més retorn i preservar la flexibilitat serà la manera de continuar operant en un entorn amb menys marge per a l’error.
