El sector agroalimentari és molt més que el sector primari: és l’arquitecte de la identitat del país, de la seva cultura i un garant de la cohesió territorial. Configura un sistema complet que integra producció, indústria, logística i distribució, i que té un pes determinant en l’economia catalana. L’alimentació és l’energia bàsica de les persones i, per tant, el sector agroalimentari i la seva indústria han de ser considerats una estructura essencial de país, al mateix nivell que la sanitat o l’educació.
En el marc de la jornada agroalimentària organitzada per Pimec, on es va presentar l’estudi elaborat conjuntament amb el Col·legi d’Economistes de Catalunya, es van posar sobre la taula les principals dades, reptes i línies estratègiques del sector, amb la participació de representants del sector primari, de la indústria i de la resta d’agents de la cadena de valor. Les xifres confirmen el seu paper central: el sistema agroalimentari representa entre el 19% i el 20% del PIB català i és el primer sector industrial del país per volum d’activitat; ocupa més de 177.000 persones i compta amb més de 5.000 empreses d’indústria d’alimentació i begudes. L’any 2024 va assolir 15.727 milions d’euros en exportacions, situant Catalunya com la primera regió exportadora d’aliments i begudes de l’Estat. A més, la indústria alimentària concentra el 20,4% de la facturació industrial catalana, el 18,7% de l’ocupació industrial i el 22,3% de la facturació de la indústria alimentària espanyola.
Malgrat aquesta fortalesa, el sector afronta reptes estructurals que requereixen una resposta decidida. El relleu generacional és una de les principals urgències: cal facilitar l’accés a la terra i garantir l’entrada de talent tant al sector primari com a la indústria i als serveis associats, alhora que es prestigien socialment i educativament els oficis vinculats a tota la cadena de valor. Igualment, mantenir la competitivitat del sistema exigeix assegurar l’accés a recursos estratègics com l’energia i, especialment, l’aigua. Això implica modernitzar amb urgència els regadius, protegir el sòl agrícola fèrtil davant usos incompatibles amb la producció d’aliments i disposar d’infraestructures logístiques competitives que connectin eficaçment producció i mercats. Sense una logística eficient, el conjunt del sistema agroalimentari perd capacitat davant els competidors europeus.
La modernització també passa per la digitalització, la biotecnologia, l’automatització i la millora de processos, tant al camp com a la indústria, amb l’objectiu d’incrementar la productivitat i reforçar la dimensió empresarial. En aquest sentit, fomentar l’associacionisme i el cooperativisme és clau per guanyar escala, capacitat de negociació i solidesa al llarg de tota la cadena de valor. El model català és ja un referent en economia circular, especialment en la valorització de coproductes per a l’alimentació animal i altres usos industrials, minimitzant residus i malbaratament. Aquest model s’ha de potenciar com a avantatge competitiu del país, tancant el cercle amb una millor gestió de dejeccions, el desenvolupament del biogàs i altres formes de bioenergia.
Per garantir la producció, la transformació i l’accés als mercats, la sanitat animal i vegetal és igualment determinant. Tot i les inversions en bioseguretat realitzades per les empreses, és necessari que l’administració abordi amb decisió el control de la fauna salvatge, que avui representa una de les principals amenaces sanitàries i econòmiques. En l’àmbit internacional, davant escenaris com els acords amb Mercosur, la defensa del sector passa per la qualitat, la seguretat alimentària i el prestigi de la marca Catalunya i de la Dieta Mediterrània. Cal exigir reciprocitat en les importacions i potenciar tant els circuits curts de proximitat com l’exportació de productes diferenciats i d’alt valor afegit.
Finalment, el sector reclama una simplificació administrativa real i una legislació pensada des de la realitat del territori i de les empreses. És imprescindible una interlocució estable que incorpori no només el sector primari, sinó també la indústria agroalimentària i la resta d’empreses de la cadena de valor, així com una contractació pública que actuï com a palanca per prioritzar producte local i de temporada. El sector agroalimentari necessita grans consensos de país que aportin estabilitat i visió estratègica a llarg termini. Només així podrà continuar exercint el seu paper com a pilar econòmic, territorial i social de Catalunya.
David Coll, president de Pimec Agroalimentària
