El president de Pimec, Antoni Cañete, conversa amb el governador del Banc d’Espanya, José Luis Escrivá, en el marc d’una reunió de la Junta Directiva de l’entitat. Durant la trobada, Escrivá va destacar que el període mitjà de pagament de les pimes és de 32 dies, mentre que el de les grans empreses se situa en 61 dies, fet que evidencia que les pimes estan finançant les grans empreses.
És important que les nostres empreses puguin créixer. A Espanya, el 99,8% de les empreses són pimes i a Alemanya ho són el 99,7%. La diferència rau en el fet que al nostre país el 94% són microempreses, mentre que a Alemanya aquest percentatge és inferior al 84%. Això ens fa menys resilients i afecta àmbits com la formació dual. Com veu aquesta qüestió?
Hi estic d’acord. Precisament en l’àmbit de la formació ens singularitzem negativament pel baix percentatge de formació dels nostres treballadors, un fet estretament vinculat a la dimensió empresarial. Qualsevol persona que tingui pimes o autònoms en el seu entorn sap que, sovint, és impossible assumir-la.
Per trencar aquest cercle viciós, cal analitzar si la disponibilitat de finançament per augmentar l’escala és un factor a tenir en compte. També considero rellevants la complexitat reguladora i la manca de proporcionalitat normativa, dos aspectes que hauríem de revisar. Així mateix, la falta de mercats de capitals que facilitin l’adquisició d’empreses és un element que cal tenir present.
La morositat és una de les grans problemàtiques que afecta les pimes. Ens trobem amb situacions inacceptables: les empreses cotitzades cobren a 60 dies i paguen a 198 dies. Com hi podem fer front?
És una qüestió rellevant perquè les pimes no només estan finançant les grans empreses, sinó que, a més, se’ls genera incertesa en els pagaments finals. Això les obliga a treballar amb un marge de liquiditat molt superior al que seria raonable en condicions normals. En aquest sentit, entenc que un reglament europeu pot ajudar a fer-hi front.
L’ICF fa una feina important a Catalunya. Des de Pimec posem sobre la taula la necessitat que disposi d’una llicència bancària, cosa que li permetria treballar amb fons de l’ICO i aportaria més dinamisme a les operacions mixtes amb el sistema bancari.
Actualment hi ha un expedient en curs, en el qual s’està analitzant la documentació presentada i s’ha sol·licitat informació addicional. Tot i això, el camí més àgil que caldria explorar és l’excepció directa en el reglament europeu de requeriments de capital.
Cal destacar que, tractant-se d’un banc, hi ha uns requeriments exigents, però es poden fer excepcions i, de fet, el reglament europeu ho fa amb algunes entitats, com ara els bancs de desenvolupament com l’ICO. Aquest és el camí més directe.
Des de Pimec manifestem la nostra disposició a debatre qüestions com la reducció de la jornada laboral, l’absentisme o el salari mínim, sempre que s’abordi una qüestió tan rellevant com la baixa productivitat. Què en pensa?
Cal fer un plantejament a nivell sectorial, micro i d’empresa. Les solucions homogènies no són eficaces perquè les empreses són heterogènies. Per tant, cal analitzar els diferents elements de manera específica, especialment pel que fa a determinades disposicions en l’àmbit del mercat de treball que haurien d’adaptar-se a les condicions idiosincràtiques en cada cas.
Pel que fa a l’absentisme, és un hàndicap important en el cas de les pimes i implica totes les administracions. La principal causa de tenir un dels nivells d’absentisme més elevats d’Europa és una mala gestió. En part, té a veure amb el fet que qui dona la baixa mèdica no té la restricció pressupostària posterior. Així doncs, qui paga al final és la Seguretat Social, però les baixes es donen en els sistemes de salut autonòmics. Crec que seria desitjable que les dues responsabilitats es gestionessin de manera conjunta.
En un estudi de l’Observatori de la Pime de Catalunya, vam posar de manifest que Catalunya és el territori amb més absentisme després de Navarra.
Crec que Catalunya és l’única comunitat autònoma on no hi ha inspectors metges de la Seguretat Social, que al final és qui pot modificar la situació.
L’actual problema de l’habitatge té conseqüències per a les empreses a l’hora de trobar treballadors i treballadores. En aquest sentit, ha sorgit una preocupació sobre si es limitarà la concessió del crèdit. És així?
No, ho explico. Durant l’anterior cicle del crèdit, el Banc d’Espanya i altres bancs centrals no tenien instruments per poder frenar una dinàmica que va acabar generant moltes disrupcions des del punt de vista macroeconòmic.
Ara tenim aquestes eines. És cert que podem introduir limitacions als estàndards de concessió de crèdit, però això no vol dir que ho haguem d’utilitzar. Que ho estiguem analitzant no vol dir que ho despleguem o que hagi de ser en el mercat de l’habitatge.
Europa ha canviat l’ús dels fons FEDER, permetent que els governs els puguin destinar al 100% a habitatge públic sense necessitat de cofinançament. Això ens permetria donar una resposta ràpida al problema existent mitjançant construccions prefabricades. Pot ser una bona solució?
Sí, les construccions prefabricades poden ser una bona solució per al problema de falta d’ocupació i d’habitatges.
La burocràcia és un altre dels grans problemes que tenim.
Sí, la burocràcia en els diferents nivells de l’administració pot ser un problema. Hi ha 12.000 normes noves cada any, sense comptar les europees. La simplificació administrativa és un repte i cal intentar reduir la burocràcia, la qual cosa requereix molt lideratge de dalt a baix.
Al Banc d’Espanya també podem simplificar la regulació. Hem fet una task force interna i hem descobert que sol·licitàvem als bancs la mateixa informació de diferents formes, de manera que hi ha una circular al Consell d’Estat que suposarà que les entitats bancàries redueixin un 30% el reporting que fan al Banc d’Espanya. En definitiva, crec que és important que sistemàticament les administracions es posin objectius de simplificació molt estrictes.
