Els salaris de les persones treballadores han de ser sempre tan alts com ho permeti la competitivitat empresarial. Sense salaris que permetin a les persones mantenir un nivell de vida raonable un país no pot progressar.
Però amb salaris i increment de costos laborals que tenallin la competitivitat de les empreses, la conseqüència és que es perd treball, o bé que aquestes entren en espirals inflacionistes que acaben col·lapsant l’economia.
La tensió salarial que patim no és tant perquè els nostres salaris siguin baixos en termes comparats, com perquè hi ha un increment sostingut de preus de serveis essencials i productes de primera necessitat que escurça el poder de compra. I hauríem de buscar-ne les causes en determinades posicions de domini, monopolis, o també en increments derivats de nous impostos i en el fet de no prorrogar determinades mesures per minimitzar l’efecte inflacionari.
La fixació d’un salari mínim és una mesura que adopten els països per tal d’evitar l’existència de “treballadors pobres”. No obstant això, hi ha països amb una llarga tradició de negociació col·lectiva que no en fixen, i malgrat això, la força dels consensos que es gesten mitjançant la negociació col·lectiva fa que els salaris no siguin baixos. És el cas de Dinamarca, Suècia, Finlàndia o Àustria.
Som davant d’un increment que no compleix les previsions legals i que s’ha fet amb estimacions que no podem afirmar que siguin reals
A Espanya, la fixació del salari mínim està regulada a l’Estatut dels Treballadors, que preveu que, prèvia consulta als agents socials, es fixi un salari mínim tenint en compte l’increment de l’IPC, el pes de les rendes del treball sobre la renda nacional, l’evolució de l’economia i, especialment, la millora de la productivitat.
El Ministeri de Treball i Economia Social, des de fa uns anys, demana un informe a un Comitè d’Experts que proposa l’increment. Enguany, el seu informe va preveure un increment d’entre el 3,44% i el 4,41% per acostar el salari mínim al 60% del salari mitjà a Espanya i aproximar-ne l’import a la previsió de la Carta Social Europea.
Aquest informe, alhora, denuncia obertament que no s’ha tingut accés a les dades oficials que permetrien fer una previsió més acurada, i que per això s’han hagut de fer estimacions que poden ser poc ajustades a la realitat. El resultat és conegut, i el govern ha aprovat un increment del salari mínim del 4,4%, és a dir, el màxim que fixava l’informe amb dades basades en estimacions.
Per tant, som davant d’un increment de salari mínim que, no només no compleix les previsions legals que esmentava a l’inici, perquè l’IPC ha estat del 2,6% i la productivitat no ha millorat i continuem estant a la cua de la UE, sinó perquè s’ha fet amb unes estimacions que no podem afirmar que siguin reals.
PIMEC ha defensat aquesta postura a la consulta pública de la tramitació de la norma que ha recollit aquest increment, tot denunciant públicament que no es compleixen les previsions legals. No només perquè el salari mínim s’ha incrementat entre 2018 i 2025 un 65%, sinó perquè ja som el país de la UE que té una millor relació entre salari mínim i salari mitjà (61%), i, per tant, perquè el salari mínim ja no és tan mínim en termes comparats.
Sense posar en risc la competitivitat, els millors salaris haurien de passar per complir la normativa que, curiosament, ja preveu la nostra màxima.
Josep Ginesta, secretari general de PIMEC
