Arribem a l’equador del 2025 amb una economia catalana i espanyola que continua destacant dins el context europeu. Quan a principi d’any analitzàvem les perspectives a Pimec, el diagnòstic era clar: prevèiem un creixement del PIB català entorn del 2,5%, però deixàvem obert un marge a la baixa —fins al 2%— si es confirmaven alguns dels riscos més visibles, com l’escalada d’aranzels als Estats Units i el deteriorament de l’entorn internacional. Era una previsió prudent, basada en l’anàlisi sectorial i en la inèrcia positiva que arrossegàvem de la recuperació postpandèmia, però sense perdre de vista els límits d’un cicle global incert.
Sis mesos després, la realitat confirma bona part de l’escenari dibuixat. Catalunya creix per sobre de la mitjana europea, però aquest diferencial no es pot llegir com a una promesa de creixement sostingut. Més aviat, reflecteix la composició sectorial de la nostra economia —amb un fort pes dels serveis i el turisme— i la capacitat d’arrossegament de la demanda interna, factors que han afavorit una evolució més ràpida cap als valors tendencials previs a la crisi. No obstant això, aquest cicle alcista és conjuntural i es preveu que la taxa de creixement es moderi gradualment, apropant-se al voltant del 2% a mesura que l’economia europea es normalitzi.
A escala global, s’està complint també els escenaris previstos: cap de les grans economies ha entrat en recessió, els Estats Units lideren el creixement entre els països avançats i el bloc asiàtic es manté com a referent dinàmic. Europa, tot i el seu ritme més lent, comença a mostrar signes de recuperació. I, dins d’Europa, Catalunya i Espanya s’han posicionat com a motors relatius de creixement, tot i que ja s’observa una certa moderació de la velocitat a mesura que avança l’any.
Un dels factors decisius d’aquesta evolució ha estat la gestió de la incertesa aranzelària. En la previsió inicial, des de Pimec advertíem que un escenari de nous aranzels podria restar fins a mig punt percentual al creixement previst. No obstant això, l’impacte negatiu dels aranzels s’ha traslladat en el temps: la pausa en la seva aplicació ha ajornat els efectes sobre el PIB, cosa que permet que la forta inèrcia del primer trimestre i la resistència de la demanda interna mantinguin el creixement en la banda alta del rang previst, o fins i tot lleugerament per sobre. Aquesta circumstància ha donat aire a sectors exportadors, tot i que la incertesa continua i pot reaparèixer en qualsevol moment si el marc comercial es complica de nou.
Tanmateix, aquest context favorable no ha resolt les febleses de fons. L’ocupació es manté en màxims històrics, la taxa d’atur baixa i la inversió —tant pública com privada— continua dinamitzada pels fons Next Generation EU. Però la productivitat per treballador continua estancada i la renda mitjana real per habitant no recupera el nivell d’abans de la crisi financera. El creixement, tot i ser valuós, continua sent més quantitatiu que qualitatiu. Moltes famílies i petites empreses noten encara la distància entre el relat macro i la realitat quotidiana.
El sector serveis, amb el turisme i la digitalització al capdavant, ha estat l’autèntic motor del creixement, mentre que la indústria ha hagut d’afrontar dificultats creixents per l’impacte de la fortalesa de l’euro, els costos energètics i la incertesa dels mercats internacionals. L’agroalimentari resisteix, però sota pressió climàtica i de costos.
De cara als mesos vinents, la inèrcia positiva del primer semestre assegura una continuïtat del creixement, sempre que la demanda interna aguanti i no hi hagi xocs externs. Ara bé, la moderació de la velocitat de creixement serà progressiva i la persistència d’incerteses —tant comercials com financeres i climàtiques— obliga a mantenir la vigilància i no donar res per fet. És en aquest escenari de transició on cal posar el focus: aprofitar el moment per enfortir estructures, invertir en valor afegit i anticipar els riscos de futur.
Les lliçons d’aquest mig any són clares: el diferencial de creixement català i espanyol té base real, però també un component conjuntural que no es pot donar per garantit. L’escenari aranzelari, que semblava la principal amenaça, de moment ha ajornat el seu impacte, però exigeix preparació i capacitat d’adaptació per si la conjuntura es complica. El repte per a pimes, directius i autònoms és aprofitar aquest període per avançar en competitivitat, diversificació i gestió prudent, no només per seguir la inèrcia, sinó per construir els fonaments d’una economia més resilient i sostenible.
Créixer més que la mitjana europea és un mèrit —i una oportunitat—, però convertir-lo en benestar i capacitat de resposta futura és el veritable repte del moment.
Si voleu aprofundir en dades sectorials, escenaris o riscos, podeu consultar l’informe complet de seguiment de perspectives 2025 disponible a la pàgina web de l’Observatori de la Pime de Catalunya.
Carles Mas, director de l’Àrea d’Economia i Empresa de Pimec
