Fa dècades que Catalunya arrossega un problema que ja és tan vell com conegut: el dèficit fiscal crònic, la baixa inversió estatal i una autonomia financera més que limitada. I el més preocupant no és només que això continuï passant, sinó que ho hàgim anat normalitzant com si fos una pluja d’estiu que ja sabem que ens mullarà. Però no, no ho hauríem d’acceptar com una fatalitat inevitable.
Per això és tan important que des d’organitzacions com Pimec es posi damunt la taula una proposta valenta i clara per canviar les regles del joc. Recentment, he defensat al Parlament de Catalunya un nou model de finançament per al país. Un model que no demana cap privilegi, sinó simplement el que qualsevol territori amb una economia sòlida i un teixit productiu actiu mereix: poder gestionar, liquidar i recaptar els seus propis impostos.
La proposta de Pimec és de sentit comú; un sistema que permeti saber quins diners surten de Catalunya, quants es queden per garantir els serveis i quants es destinen a la solidaritat interterritorial. Tot plegat amb mecanismes clars, transparents i pactats. Res de xecs en blanc ni de promeses que després queden en paper mullat.
I no es tracta només d’una qüestió de xifres. Estem parlant d’economia productiva, d’oportunitats, de qualitat de vida. Amb un millor finançament, Catalunya podria invertir més en formació, infraestructures, reindustrialització, transició verda i en tot allò que contribueix a generar riquesa i ocupació. No estem demanant un luxe; estem reclamant una eina imprescindible per fer possible el progrés econòmic i social.
Les dades parlen per si soles. Catalunya aporta un 19,2% als ingressos de l’Estat, tot i representar només el 16% de la població, i a canvi rep només un 13,6% de la despesa i un exigu 9% de la inversió estatal. Aquesta és la fotografia del mal finançament. I sí, la recent condonació parcial del deute del FLA és un gest positiu, però en cap cas resol el problema estructural de fons.
Per això, la demanda d’un finançament just i transparent no només és raonable, sinó imprescindible. No es tracta de copiar el concert econòmic basc o navarrès, sinó d’adaptar un sistema just a la realitat catalana, sense trencar la solidaritat ni l’equilibri territorial. Es tracta de garantir que els recursos que generem aquí serveixin per construir el nostre futur, i no per engreixar un dèficit fiscal crònic que ens condemna a anar sempre a remolc.
Catalunya no demana més del que li correspon. Però tampoc està disposada a resignar-se a menys.
Oriol Amat, president de l’Observatori de la Pime
