La sessió del cicle Eixample Talks celebrada a l’auditori de Pimec sota el títol “Entre l’art i la factura: el repte del negoci cultural” ha reunit representants del sector cultural, institucional i empresarial per abordar una tensió que no és nova, però que avui es fa més evident que mai: la necessitat de conciliar creativitat i viabilitat econòmica.
Lluny de plantejaments teòrics, el debat ha evidenciat que el sector cultural es troba en un moment de redefinició profunda. Els canvis en els hàbits de consum, la irrupció de nous formats digitals i la dependència, encara notable, del suport públic obliguen a repensar models. I en aquest context, la cultura es reivindica no només com a expressió artística, sinó també com a activitat econòmica amb potencial de creixement.
Menys traves, més ecosistema
La sessió ha arrencat amb la intervenció del vicepresident de Pimec, Miquel Camps, que va situar el marc del debat: la necessitat de generar condicions més favorables per al desenvolupament del sector. Sense eufemismes, ha apuntat a les dificultats que afronten moltes petites i mitjanes empreses culturals i ha reclamat un entorn més facilitador. La cultura —ha defensat— no és només un actiu simbòlic, sinó també econòmic, i com a tal necessita menys obstacles i més suport estructural.
Aquesta idea ha connectat amb una de les primeres conclusions de la jornada: sense un ecosistema que acompanyi, la professionalització del sector cultural queda limitada. I això, en última instància, condiciona la seva sostenibilitat.
La cultura també ha de ser negoci
Una de les veus que ha posat més clarament sobre la taula aquesta necessitat de canvi de mirada va ser la de Guillem Carol, fundador de MustMedia Group. En la seva intervenció, ha defensat que la cultura no pot dependre exclusivament de l’Administració si vol créixer i consolidar-se.
La seva reflexió apunta a un dels grans debats del sector: fins a quin punt la cultura ha de funcionar amb lògiques de mercat. Per a Carol, la resposta és clara: sense dimensió econòmica, el risc és que molts projectes quedin atrapats en la precarietat o la dependència estructural de subvencions.
Un sector híbrid entre el digital i l’experiència col·lectiva
La ponència de Jordi Sellas, director executiu de l’IDEAL Centre d’Arts Digitals, ha aportat una mirada més panoràmica sobre l’estat actual del sector. Sellas ha descrit un ecosistema cultural cada vegada més híbrid, en què el món digital conviu amb la necessitat —encara molt present— d’experiències compartides.
Aquesta dualitat defineix bona part dels reptes actuals. D’una banda, la digitalització obre noves oportunitats de distribució i accés; de l’altra, el valor de la cultura com a experiència col·lectiva continua sent central. En aquest equilibri, segons Sellas, hi ha també una part de la clau del futur del sector.
Entre el valor cultural i la viabilitat econòmica
Més enllà de les intervencions individuals, la sessió ha teixit un relat compartit: la necessitat de trobar un punt d’equilibri entre el valor creatiu i la sostenibilitat econòmica. No es tracta de convertir la cultura en un producte més, però tampoc de desvincular-la de la realitat econòmica en què opera.
Aquesta tensió es manifesta en múltiples àmbits: des del finançament dels projectes fins a les condicions laborals dels professionals del sector, passant per la capacitat d’innovar sense perdre identitat. En tots aquests fronts, la conclusió és similar: calen nous models.
Barcelona, laboratori cultural
El context de Barcelona no és menor en aquest debat. La ciutat es presenta com un espai on la cultura, la innovació i l’activitat econòmica conviuen i es retroalimenten. Però també és un territori on aquestes tensions es fan especialment visibles.
En aquest sentit, iniciatives com Eixample Talks busquen precisament això: generar espais de diàleg entre actors que no sempre coincideixen, però que comparteixen reptes. La col·laboració publicoprivada, de fet, va emergir com una de les vies imprescindibles per avançar.
Conclusions obertes en un sector en evolució
La sessió ha tancat algunes idees força. La primera: que la cultura necessita ser sostenible si vol ser lliure. La segona: que aquesta sostenibilitat no pot arribar a costa de perdre el seu valor creatiu i social. I la tercera: que el futur del sector passa, inevitablement, per la col·laboració i la innovació.
Amb aquests elements sobre la taula, la trobada ha deixat clar que el debat sobre el negoci cultural no és només econòmic, sinó també de model de ciutat i de societat.
En aquest sentit, la cultura es consolida no només com un actiu econòmic, sinó com una infraestructura intangible imprescindible per a la presa de decisions en entorns complexos. Lluny de ser un element accessori, esdevé un espai d’entrenament per a la incertesa, capaç de dotar persones i organitzacions d’eines per llegir millor la realitat i actuar-hi amb criteri.
En un moment en què els models productius i socials evolucionen ràpidament, la capacitat d’interpretar, qüestionar i innovar deixa de ser un valor afegit per convertir-se en una necessitat estructural. I és precisament aquí on la cultura, tal com es va evidenciar al llarg de la sessió, guanya pes com a palanca estratègica de futur.
