La pandèmia ha donat més visibilitat a la salut mental, una problemàtica que s’estén arreu de la societat i que també està present dins l’àmbit laboral. Aquest fet sempre ha existit, però amb el confinament i d’altres limitacions a conseqüència de la covid-19, més persones han posat de manifest la necessitat de prendre cura de la salut en tots els àmbits, també en el mental.
Ammfeina és l’organització que des del 2005 agrupa i representa les entitats d’iniciativa social i sense afany de lucre de Catalunya, que promouen la inclusió i la no exclusió social laboral de les persones amb un problema de salut mental. A través dels programes, serveis i recursos que impulsen atenen prop de 3.000 persones.
Parlem amb el seu president, Francisco Villegas, sobre la situació actual de la salut mental a Catalunya i sobre el paper de les empreses a l’hora de fer front als problemes de salut mental dins l’àmbit laboral.
Com valora la situació actual de la salut mental?
Ara se’n parla molt, de salut mental, però el cert és que la pandèmia només ha il·luminat la foscor. La salut mental abasta un ventall molt ampli de situacions de diferent impacte en la vida de la persona: situacions vitals de patiment emocional, com ara un procés de dol; trastorns transitoris, molts dels trastorns d’ansietat, per exemple; o trastorns persistents, com els trastorns psicòtics. Aquesta és una diferència que s’ha de tenir present quan parlem en general de salut mental.
El 2001 l’OMS va assenyalar que la salut mental havia de ser una prioritat de l’agenda mundial perquè ja llavors es detectava un increment de la prevalença dels problemes de salut mental en la població mundial. També és cert que la capacitat de detecció dels patiments i dels trastorns mentals s’ha incrementat i que avui hi ha més sensibilització social. Ara es valoren com a problemes de salut mental qüestions que abans eren desgràcies, dols o patiments de la vida que s’assumien amb resignació.
Els problemes de salut mental eren i poden ser un obstacle en l’accés a drets bàsics i fonamentals de ciutadania, com és el cas de l’accés al món laboral. Fins fa poc més de dues dècades, les persones amb un problema de salut mental greu pràcticament només accedien a recursos ocupacionals o a feines dins del que s’anomena mercat de treball protegit. Darrerament això s’ha anat invertint i s’ha obert una escletxa en el mercat laboral ordinari, sobretot perquè s’han anat desmuntant prejudicis sobre les capacitats o el nivell formatiu de persones d’un grup de població que, en realitat, és molt heterogeni. Cal tenir molt present que el trastorn de salut mental no defineix una persona i, de fet, dues persones amb un mateix diagnòstic poden tenir qualitats i competències radicalment diferents.
Les xifres encara ens indiquen que persisteix la manca d’equitat i accés a les oportunitats per a les persones amb un problema de salut mental. El 2020, només el 17% de persones amb certificat de discapacitat per causa de trastorn mental a l’Estat espanyol tenien una feina. També és cert que hi ha moltes persones actives al mercat laboral amb problemes de salut mental i sense discapacitat. Però d’això no tenim xifres precises.
Quins són els problemes de salut mental més comuns en l’àmbit laboral i empresarial?
El focus en l’empresa, més enllà de parlar de problemàtiques concretes com la depressió o el burnout, es posa en la prevenció dels riscos psicosocials. L’any 2017, ho va fer la Comissió Europea assenyalant que aquests factors, i particularment l’estrès laboral, formen part d’un dels problemes en augment i més difícils en relació amb la salut i seguretat en el lloc de feina. De fet, a través d’un procediment elaborat pel Comitè d’Alts Responsables de la Inspecció del Treball de la Comissió Europea es va instar els diversos estats membres a valorar la qualitat de les mesures per gestionar els riscos psicosocials. En el cas d’Espanya, la Inspecció de Treball va publicar aquest 2021 el Criteri Tècnic 104/2021 per assenyalar, per primer cop, l’obligació de l’empresa de protegir els seus treballadors i treballadores d’aquests riscos.
Quan una empresa inicia una política de promoció i prevenció de la salut en l’organització repercuteix positivament sobre cada persona treballadora de manera individual i, a la vegada, sobre el conjunt de l’empresa.
Alhora, s’està posant molt l’accent en el retorn al treball (RAT) després d’una desvinculació amb l’empresa i en la manera de preveure com s’ha d’efectuar aquest retorn, perquè no només cal establir mecanismes de reincorporació, sinó que s’ha de procurar que el retorn a la feina sigui saludable. És a dir, analitzant i determinant quines circumstàncies poden afavorir que així sigui i, alhora, si és el cas, minimitzar l’impacte o eliminar aquelles causes que haguessin pogut tenir incidència en la desvinculació temporal de la persona treballadora.
Quins reptes cal assolir com a societat per garantir la salut mental i com hi poden contribuir les pimes?
El primer pas que hem de fer com a societat és interioritzar que la salut mental forma part de la salut en general. Això implica entendre-la com un fet inherent al benestar de les persones i, com pot succeir en altres àmbits de la salut, assumir que no és plana ni homogènia i que cal fer-la possible i accessible des de la seva diversitat.
Quan parlem de salut mental i de benestar en l’àmbit laboral cal anar més enllà de les estratègies de prevenció i monitoratge dels factors de risc psicosocial. L’organització del treball, la conciliació laboral, les polítiques participatives, les estratègies comunicatives, les polítiques retributives, l’acceptació de la diversitat, entre d’altres, són aspectes que formen part de les estratègies de promoció de la salut mental i el benestar emocional en l’àmbit del treball. Una correcta salut laboral pot ser un element cabdal per contribuir a la nostra salut mental.
En el cas de les pimes, es donen elements que esdevenen facilitadors en els processos de creixement i adaptació emocional, així com per a la identificació de necessitats de suport i disseny d’estratègies i accions de sensibilització, promoció, prevenció o suport en salut mental. Són, per exemple, la proximitat, la relació personal propera, el sentiment de pertinença i arrelament al grup i al projecte comú, o l’activitat econòmica i productiva vinculada a necessitats quotidianes de la ciutadania.
Quines mesures demanaria a l’Administració Pública per tal de millorar la situació?
En primer terme cal voluntat política i, en segon, passar de les paraules a l’acció, dels documents a les actuacions, de la reflexió a l’execució.
Des d’AMMFEINA sempre hem considerat que les polítiques públiques han de preveure estratègies de promoció de l’ocupació dels grups de població amb més dificultats. En el cas de la salut mental això passaria, per exemple, per promoure l’acció positiva en la contractació, el manteniment o la promoció en el mercat laboral de persones d’aquest grup de població. En l’àmbit estrictament econòmic, això suposa un important estalvi en prestacions, en reducció de l’impacte en la vida familiar, i una millora de la qualitat de vida de la persona afectada.
Tot i així, l’acció transversal o generalista no és suficient, de vegades, per compensar els desavantatges estructurals d’accés al món laboral per a les persones amb trastorns de salut mental. Per això cal articular una carta de serveis específics i especialitzats complementària, adaptada a les característiques d’aquesta població, que en molts aspectes és diferent del col·lectiu de persones amb discapacitat.
Un altre factor complementari són les mesures per afavorir l’accés a la formació de les persones amb problemes de salut mental. Estem parlant sobretot dels certificats de professionalitat i de la formació professional.
Les Administracions no només han de fer viables totes aquelles regulacions normatives i legislatives necessàries, sinó que també han de garantir una dotació suficient de recursos per dur-les a terme. No n’hi ha prou amb les bones intencions.
