L’ombra de la Covid-19 és allargada i els efectes sobre l’activitat econòmica i l’entorn laboral no deixen de tenir noves ramificacions que –dia a dia– van caient a l’esquena de les empreses que ja arrosseguen l’esgotament de les dificultats derivades de la pandèmia.
Ara, a final d’any, apareix un nou ensurt: toca afrontar la revisió dels salaris i la negociació dels convenis col·lectius que finalitzen la seva vigència, amb una inflació desbocada que s’afegeix a les dificultats de subministrament de matèries primeres, a l’increment de preus d’energia i transport, i que està generant conflictes tan bel·ligerants com el que hem vist en el sector del metall de Cadis.
L’equació planteja una difícil solució, ja que els increments salarials han estat tradicionalment i preeminentment vinculats a l’IPC interanual. Per altra banda, el seu impacte en els salaris seria estructural i suposaria un increment permanent en els costos salarials que no se sol contrarestar amb reduccions salarials en els supòsits d’IPC negatius, com el 2020.
Així doncs, entre els molts canvis que havia de comportar la pandèmia hi ha el d’afrontar el nou paradigma de les relacions laborals, amb nous prismes i nous components que portin a un equilibri i un creixement sostingut tant per a empreses com per a persones treballadores, i que permetin adaptar-se a entorns cada cop més canviants i incerts.
Les propostes per als increments retributius s’haurien d’enfocar amb fórmules diferents vinculades a indicacions més precises com l’IPC subjacent d’1,7%, o tenint en compte tant les fluctuacions positives com les negatives. Però sobretot, caldria buscar altres fórmules pròpies d’un teixit empresarial més competitiu i un mercat de treball més estable, vinculant-les a factors de productivitat o de resultats i beneficis, entre d’altres.
Emma Gumbert – Vicepresidenta de PIMEC
