El passat 9 de setembre Mario Draghi, exprimer ministre d’Itàlia i expresident del Banc Central Europeu (BCE), va presentar el document “The future of European business competitiveness”, que aborda la competitivitat i la productivitat comunitàries i que havia estat encarregat per la Presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Abans d’estiu ja s’havia fet públic un altre informe, “Much more than a market”, per part d’Enrico Letta, també exprimer ministre italià, focalitzat sobre la unitat del mercat europeu i encarregat pel Consell Europeu. Amdòs ofereixen una diagnosi complerta i preocupant de l’economia comunitària i realitzen propostes d’interès, amb les que molts estem d’acord i que segurament nodriran l’agenda de la nova Comissió Europea.
Segons l’Informe Draghi, el model de la Unió Europea és d’èxit i ha creat un espai econòmic que representa el 17% del PIB del món, per la qual cosa s’ha de preservar. Però el problema és que és insostenible, doncs la productivitat és baixa i creix lentament, i el gap amb l’economia nord-americana s’eixampla, animat per la digitalització i l’escàs dinamisme demogràfic. Des de principi de segle Europa ha estat preocupada pel seu lent creixement, i malgrat les estratègies desplegades per impulsar-ho les tendències es mantenen invariables. Actualment, la productivitat comunitària és un 20% més baixa que als Estats Units. Cal ser més productius per finançar el nostre model social, i Europa disposa de les bases per ser una economia competitiva, però ha de fer canvis radicals i actuar com una comunitat.
Tres són els reptes a abordar en la conjuntura actual, d’acord amb Draghi: accelerar la innovació; avançar en descarbonització i economia circular; i, disminuir la dependència dels materials crítics i les tecnologies per a la digitalització, alhora que es potencia el sector de la defensa. Per a això proposa una nova estratègia industrial europea basada en els següents eixos: reforçar el mercat únic i agregar demanda i recursos, alinear les polítiques industrials, comercials i de competència, augmentar la inversió, i millorar la governança (estructura i funcionament comunitaris) reduint càrrega normativa. També suggereix polítiques en deu sectors clau (energia, automòbil, materials crítics, defensa, espai, digitalització, …) i invertir anualment com a mínim uns 750.000-800.000 milions d’euros, cosa que permetria increments de productivitat al voltant d’un 6% els propers anys.
La proposta de Draghi sobre una nova estratègia industrial a la Unió Europea ofereix una bona oportunitat per a reflexionar sobre la política industrial de la Generalitat i, especialment, sobre el Pacte Nacional per a la Indústria (PNI), actualment en la seva edició 2022-2025. Diverses són les consideracions a realitzar.
En primer lloc, seria bo iniciar ja el procés de definició del què podria ser un nou PNI, malgrat que manqui poc més d’un any per finalitzar l’actual, amb l’objectiu d’alinear el més aviat possible el principal instrument de la política industrial catalana amb la nova realitat internacional i estatal, entre altres, amb allò que diu l’Informe Draghi i amb la nova Llei d’Indústria i Autonomia Estratègica del govern espanyol que està en les darreres fases.
Prèviament a la definició del nou PNI és necessari obrir un període de reflexió sobre les fites assolides al llarg de l’aplicació de les dues edicions desplegades fins el moment (2017-2020 i 2022-2025). En aquesta reflexió, en la que s’ha de ser autocrítics, han de participar agents socials i administració, que ja hi són presents, i, també, experts independents i altres entitats (universitats, col·legis professionals, …).
Un tercer aspecte a esmentar és que segurament ha arribat el moment de canviar la metodologia de treball en la definició i el propi contingut i funcionament del PNI, plantejant un Pacte sobre unes bases i uns principis diferents. Per exemple, s’ha d’obrir el PNI més enllà de l’administració -fonamentalment, Departament d’Empresa i Treball- i dels agents socials en la definició i en el seguiment i compliment, i han d’haver uns compromisos, sobretot pressupostaris, reals i ferms per part de la Generalitat i del conjunt de conselleries afectades, sobre la base de dues palanques, que són la tecnologia i el talent, focalitzades vers a un objectiu finalista com és la millora de la productivitat.
Pel que fa les accions concretes, s’han de definir poques, de gran impacte i ben dotades pressupostàriament. A tall d’exemple: comprometre anualment un percentatge del nostre PIB a la innovació, millorar l’ecosistema de generació i transferència tecnològica, i ajudar les empreses en les seves inversions en equipament i digitalització, sense perdre de vista donar resposta efectiva als colls d’ampolla en capital humà, especialment en cicles formatius d’especialitats industrials i en estudis superiors tècnics i tecnològics.
I no es pot oblidar la millora de la governança del nou PNI, i en aquesta cal destacar que la conselleria responsable ha de tenir un major i real poder sobre l’acció industrial global del conjunt del govern de la Generalitat.
Ángel Hermosilla, secretari general del Col·legi d’Economistes de Catalunya
