Un 21,6% del total d’empleats assalariats a Catalunya durant el 2017 estaven contractats de manera temporal. A Espanya, aquesta dada puja fins al 27,7% i a Europa, només Polònia i Portugal tenien taxes de temporalitat tant o més elevades, lluny del 9% de països com Bèlgica, Àustria o Irlanda. Són xifres que parlen per si soles i que reflecteixen que la temporalitat ha esdevingut un problema estructural greu de l’economia del nostre país, si bé hi ha sectors que requereixen aquesta pràctica donades les pròpies característiques de la seva activitat. Disminuir la temporalitat no serà una empresa fàcil; són molts els factors que hi conflueixen i que venen de lluny, de manera és una qüestió en la qual han d’intervenir tots els actors, des de l’Administració fins als agents socials.

Un 87% de mitjana

Segons la definició, els contractes temporals són aquells que tenen per objecte l’establiment d’una relació laboral entre empresari i treballador per un temps determinat. Podem classificar-los en dos grans grups: els formatius i els de durada determinada. Els primers són els dissenyats per facilitar l’accés al mercat laboral dels joves sense experiència, i els segons són els que tenen una data precisa de finalització o estan subjectes a una obra o servei sense data concreta d’acabament. Per fer-nos-en una idea, el 87% dels contractes que es van signar a Catalunya l’any passat van ser temporals, tot i que s’ha de tenir en compte que una mateixa persona en va poder signar molts de curta durada. De fet, un 41% d’aquests contractes van ser d’un mes o menys i, segons les Empreses de Treball Temporal, que són les que vehiculen el 20,4% d’aquest mercat, prop d’un 25% de la mitjana dels seus contractes dels últims set anys tenien una durada d’entre 1 i 10 dies.

Hi ha sectors que són estacionals per naturalesa, com el turístic, l’agrari o l’educatiu, i necessiten modular les seves plantilles

De tota manera, la temporalitat no és un problema nou. Abans de la crisi econòmica del 2008 hi havia més contractes temporals dels que hi havia en acabar el 2017. Després, la reforma laboral del Partit Popular de 2012 i la recuperació econòmica van fer que es reduís la distància entre contractes indefinits i temporals, encara que avui dia segueixi molt accentuada. És evident que hi ha sectors que per la seva naturalesa són estacionals i puntuals, que requereixen contractes de temps determinat, com també ho és que moltes empreses han fet un abús d’aquesta pràctica. A l’hostaleria, per exemple, del 2009 al 2016 es va triplicar el nombre de contractes, mentre que l’ocupació només va créixer substancialment. A més, és el sector que registra un major nombre de contractes de curta durada i que té la taxa més alta de recontractacions.

Causes i conseqüències de la temporalitat

La temporalitat té la seva causa en diferents factors. El principal és l’estacionalitat de les activitats, tenint en compte que hi ha sectors com el turístic, l’agrari o l’educatiu que necessiten modular el volum de plantilla en funció de l’època de l’any. A partir d’aquí, també s’han de tenir en compte les indemnitzacions per acomiadament elevades i amb molts riscos, que generen certa reticència a les empreses a l’hora de formalitzar contractes indefinits. Aquesta inseguretat jurídica, juntament amb les propostes que s’han fet en els darrers mesos per gravar les empreses amb més impostos a través de l’augment de quotes a la seguretat social, només poden provocar una desincentivació en la contractació.

Un altre dels factors a tenir en compte és l’escassa flexibilitat. La rigidesa de les plantilles, especialment en les pimes, no permet donar cobertura a un mercat cada vegada més globalitzat, que requereix més flexibilitat horària. Per últim, els períodes de prova estipulats per l’Estatut dels Treballadors han esdevingut curts, insuficients, i no permeten avaluar l’adaptació del treballador o treballadora al lloc de treball.

El passat mes de març, PIMEC va organitzar una jornada en què es va abordar la problemàtica de l’alta temporalitat i en la qual va participar un expert en la matèria, Marcel Jansen, professor titular a la Universitat Autònoma de Madrid i investigador de Fedea. Jansen va explicar que les principals conseqüències de la temporalitat són “individuals, socials i econòmiques”. Individuals, ja que es genera una ocupació inestable, amb pocs incentius per a la formació i amb poques oportunitats per progressar professionalment dins l’empresa; socials, perquè es retarda l’emancipació dels joves, cosa que comporta un descens en la taxa de natalitat; i empresarials, perquè s’evidencia que les empreses amb contractes indefinits estan finançant les prestacions generades per les empreses que fan contractes temporals.

Les propostes de PIMEC

És utòpic pensar que el fenomen de la temporalitat es resoldrà d’un dia per l’altre, per això és fonamental anar introduint mesures per posar fil a l’agulla. PIMEC, que ja va posar el tema sobre la taula amb l’acte de fa uns mesos, considera que hi ha certs aspectes que podrien minimitzar aquesta pràctica, com la potenciació del contracte fix discontinu, una modalitat que permet adaptar les plantilles al volum de feina de cada temporada i que, a la vegada, aporta seguretat i estabilitat als treballadors.

PIMEC proposa potenciar el contracte fix discontinu per adaptar les plantilles al volum de feina de cada temporada

Aquest contracte, que s’hauria d’adaptar a les necessitats pròpies de cada sector mitjançant la negociació col·lectiva salarial, ajudaria a combatre l’estacionalitat característica d’alguns sectors. En canvi, pel que fa a les elevades indemnitzacions que pateixen les empreses, la patronal proposa una revisió legislativa que doti de més garanties ambdues parts a l’hora de procedir a un acomiadament procedent, així com d’una major agilitat en la seva tramitació.

Per tal d’actuar sobre la rigidesa dels horaris, s’hauria d’establir un sistema de borsa d’hores, que permetria dotar de flexibilitat les empreses per atendre la seva activitat i, a més, aportaria millores per tal que els treballadors poguessin conciliar la vida personal i laboral. I en relació als períodes de prova, PIMEC proposa que sigui un tema que es tracti en el marc de la negociació col·lectiva sectorial i que s’analitzi la concreció necessària per a cada grup professional.