Catalunya afronta la sortida del que ha estat la pitjor crisi econòmica d’ençà de l’any 1929 del segle passat. De fet, des del tercer trimestre del 2007 (moment àlgid de l’ocupació a Espanya, quan es va assolir la xifra de 20,5 milions d’ocupats), fins al 2013, es van perdre 3,7 milions de llocs de treball, equivalents a un 18% de la població activa.
Comparació en termes històrics
Pocs països van experimentar un enfonsament similar de l’ocupació. En aquest sentit, i comparant-ho en termes històrics,
- de 1977 a 1985 es van perdre 1,8 milions de llocs de treball, un 14,3% d’ocupats
- de 1991 a 1994 la pèrdua d’ocupació va ser lleugerament superior al milió, corresponent a un 7,9% de l’ocupació
- de 2007 a 2013 es van perdre 3,7 milions de llocs de treball, un 18% de la població activa
La Reforma Laboral
Aquesta situació va fer necessàries el seguit de reformes presentades en els darrers anys: la reestructuració del sistema financer, l’esforç de consolidació fiscal de les administracions o la mateixa reforma laboral.
Cap llei té el poder per si mateixa de generar ocupació, el que si que pot fer una llei com la de la Reforma laboral, és facilitar al màxim l’adaptació de les empreses a una situació de crisi, mitjançant l’agilització dels procediments de reestructuració productiva, que permetin donar millor resposta a les demandes del mercat i evitar la presa de solucions traumàtiques a mig i llarg termini.
La darrera reforma laboral pretenia ser una eina bàsica per a fer front a la situació de crisi econòmica i evitar en la mesura del possible el temut rescat
En aquest sentit, sembla evident que la reforma laboral ha ajudat a revertir la situació prèvia existent en el mercat de treball, tot i que també és cert, que ho ha fet en base a una major inseguretat de l’ocupació.
Així doncs, si podem valorar que la reforma laboral ha dinamitzat la negociació col·lectiva, ha impulsat la flexibilitat interna o l’agilització dels mecanismes de “despenjament” del conveni col·lectiu, altres qüestions no han funcionat tan bé, com la prioritat dels convenis d’empresa versus els convenis de sector, la suposada reducció de contractes, o la excessiva judicialització en l’aplicació de la norma.
En aquest sentit, els autònoms, les micro i les petites i mitjanes empreses fa temps que debatem diferents qüestions com:
- Els mecanismes per defensar la presència de les pimes en les taules de negociació
- Considerar també la modificació dels criteris de representativitat computant empreses i no treballadors per tal de mesurar la representació patronal
- Suprimir la prioritat dels convenis col·lectius d’empresa sobre els convenis d’àmbit superior fent compatible l’eficàcia general dels convenis col·lectius, amb la necessària adaptació negociada pel que fa als requeriments del dia a dia de les empreses
- La promoció i impuls dels marcs autonòmics de negociació col·lectiva per sobre dels provincials
- L’impuls del diàleg social com a via òptima per a l’assoliment d’acords estables i duradors en el temps, que doni espai als agents socials més representatius, tant en l’àmbit estatal com autonòmic
Aquests i altres punts, hauran de ser sens dubte focus de la potencial nova reforma laboral si el que es vol és seguir avançant cap a una economia que sigui capaç de fer front al repte més gran que com a societat tenim: la lluita contra l’atur
Ricard Sánchez i Elena de la Campa
Departament de RRLL i Negociació Col-lectiva
