La dona empresària i la “maternitat compartida”

Si quan tenia 20 anys m’haguessin dit que avui estaria fent escrits o fent sentir la meva veu per parlar de la dona empresària, dels obstacles que vaig haver de superar, dels moments de discriminació que he viscut, possiblement no m’ho creuria. La revolució de les dones i el feminisme, entès com la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, sempre ha existit però és ara quan les dones estan teixint veritables xarxes en la defensa dels seus drets.

Pot estranyar, però la meva primera barrera com a dona empresària la vaig patir a casa. Els pares no entenien que el que em motivava era estudiar i fer una carrera universitària. El meu pare, amb sis anys cuidava cabres a les muntanyes de Ronda (Màlaga), i la meva mare tampoc té estudis. Per a ells la meva vida s’havia de centrar a cercar una bona parella, tenir fills i cura de les persones dependents. Vaig haver de fer comprendre a casa que la dona pot tenir talent i arribar als mateixos llocs que els homes si es prepara, i que la maternitat i sensibilitat per la cura de persones dependents no ha d’estar necessàriament renyida amb la carrera professional. De fet, no ho hauria d’estar mai! La tenacitat didàctica amb un xic de rebel·lia va fer desistir els meus pares, a qui al final els haig d’agrair que uns anys més tard donessin suport a la meva decisió. Aviat vaig ocupar càrrecs de responsabilitat que suposaven viatjar.

Aquesta etapa de la vida que en certs moments encara visc l’he batejat com a “maternitat compartida”, però no en parella –he criat sola els meus fills–, sinó amb la meva carrera professional.

Quan vaig tenir el meu primer fill (ara té 25 anys, i també tinc una filla de 20 anys) vaig negociar poder compartir amb ell moments laborals. Llavors jo dirigia l’Institut de Tècniques Empresarials de Catalunya i, si el seu president no hagués autoritzat que donés el pit al lloc de treball o que el meu fill participés en missions empresarials a Àfrica i Amèrica, hauria renunciat a la feina.

Recordo amb tendresa que el meu fill va decidir néixer als 8 mesos, després que jo continués desenvolupant un dels primers projectes europeus de cooperació bilateral UE-Tunísia en què va participar l’Estat espanyol. Sempre he dit que és un xic àrab, i si no hagués decidit tornar quan em vaig començar a posar de part, ara seria tunisià de naixement. De l’experiència amb el món àrab com a directiva i empresària podria explicar moltes anècdotes: m’han parlat donant-me l’esquena, han convidat tota la delegació a sopars i recepcions menys a mi pel fet de ser dona malgrat presidir la missió, m’han donat dependències inferiors, però feta l’oportuna protesta –contundent i a la vegada educada–, he aconseguit un tractament igualitari.

Permetin-me que doni més detalls de la maternitat compartida. La meva filla va participar en la negociació de creació de la comissió mixta de formació contínua. Les negociacions preliminars van acabar una setmana abans del seu naixement i en només 7 dies de vida va tornar a viatjar a Madrid per al tancament i posterior signatura de l’acord. Recordo les mirades dels responsables dels sindicats quan vaig dir: “cada 3 hores sol·licito que parem; tinc la filla acompanyada de la mare a la sala d’espera i penso donar-li el pit. Si no hi estan d’acord, poden continuar sense mi”. Tothom va acceptar sense qüestionar la decisió.

Penso que aquesta experiència de “maternitat compartida” m’ha permès ocupar càrrecs de màxima responsabilitat en sectors com el pesquer i el marítim, on he arribat a ser la primera presidenta d’una Federació d’Empresaris del Mar o a presidir el Clúster Marítim de les illes Balears. A vegades, lluny de posar-me barreres, a mi la maternitat m’ha servit per guanyar-me el respecte dels homes i d’institucions on la igualtat era absent.

Soc una clara defensora que les dones professionals i empresàries no haurien d’escollir entre ser mares i una carrera professional. Tots i totes hem de lluitar per fer-ho compatible. Però encara hi ha molt camí per recórrer…

Com a empresària i business angel he pogut comprovar que la bretxa salarial és una realitat al segle XXI. Les dones, com a col·lectiu majoritari a la societat patim, al llarg de la vida, una bretxa en termes d’ingressos totals del 39,6% a la UE, del 35,7% a Espanya i del 23,9% a Catalunya, segons Euroestat.

L’índex de lideratge femení a nivell mundial segons I-Will ofert per l’escola de negocis IESE també posa de manifest l’estancament que s’està vivint en matèria d’apoderament, ja que el nombre de directives entre 2006 i 2018 ha passat del 4,4% al 4,5%. De fet, a Espanya, el 83% dels consells d’administració tenen entre cap o màxim dues dones i la seva presència en la direcció de departaments només arriba al 27% al 2018.

Com a empresària em preocupa la baixa taxa de quota de comerç mundial que tenim (11%), que només utilitzem en un 20% les xarxes formals comercials, que se’ns confongui amb secretàries i assistents dels companys empresaris en reunions col·lectives, malgrat que la internacionalització és un element essencial per fer créixer i consolidar una empresa.

També em preocupa la bretxa digital i la dificultat que tenim per accedir a finançament alternatiu en etapes inicial i d’expansió empresarial, que podem anomenar bretxa financera en captació d’inversió. És lamentable, malgrat que una empresa fundada per dones gaudeix d’un 63% de probabilitats d’èxit, per un 35% si ha estat fundada per homes. Estudis com el de Boston Consulting Group (BCG) i Masschallenge, la principal acceleradora de start-ups del món, un cop analitzades 350 empreses accelerades va posar de manifest que, per cada euro de finançament invertit en aquestes start-ups,  les fundades per dones van generar 78 cèntims i només 31 cèntims les fundades per homes. Per tant, estereotips com que “els inversors consideren que les dones tenen menys coneixements tècnics” i fets reals com ara que “les dones són més conservadores a l’hora d’estimar l’abast del negoci (els homes sovint se sobrepassen i s’excedeixen en les seves projeccions) o, i molt important, que el 92% dels socis de les firmes de capital de risc són homes”, provoquen la bretxa financera alternativa.

Els puc dir amb entusiasme que, com a presidenta de la Comissió de dona i empresa de Pimec, des d’aquesta organització les empresàries i els empresaris treballem plegats amb la convicció de crear un entorn empresarial més igualitari.

Iolanda Piedra
Empresària, presidenta de la comissió Dona i Empresa de PIMEC i membre del Comitè Executiu de PIMEC.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

8 de març, Dia Internacional de la Dona

Next Story

Caminem plegats cap a la igualtat de gènere

Latest from Competitivitat