Fa temps que Europa va deixar de ser només un projecte econòmic. O almenys això ens havíem cregut. La Unió Europea es va construir, en bona part, per protegir els seus ciutadans de les pressions dels mercats globals, garantir sobirania – alimentària, energètica i territorial – i sostenir un model propi basat en la qualitat, el valor afegit i l’arrelament al territori.
Avui, però, aquest projecte es troba en una cruïlla preocupant. L’acord comercial entre la Unió Europea i el Mercosur, tot i haver estat signat formalment, no ha estat ratificat pel Parlament Europeu i es troba actualment suspès mentre el seu encaix jurídic és examinat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquesta situació posa de manifest una tensió profunda entre el discurs europeu sobre sostenibilitat i les polítiques comercials que es volen impulsar.
L’acord amb el Mercosur és paradigmàtic no perquè estigui plenament vigent, sinó perquè condensa les contradiccions d’un model europeu que proclama la defensa del producte local, de la salut pública i de la sostenibilitat, mentre es prepara per obrir el mercat a productes que no compleixen els mateixos estàndards que s’exigeixen als productors europeus.
Competència, costos i viabilitat empresarial
Durant dècades, la pagesia europea i especialment la de proximitat, ha assumit esforços significatius per adaptar-se a normatives ambientals, sanitàries i laborals cada cop més exigents: certificacions, controls, traçabilitat, reducció de fitosanitaris, benestar animal o preservació del paisatge. Tot això té un cost econòmic i també vital.
Aquest esforç s’ha assumit sota la premissa que era el camí cap a una agricultura més justa, més saludable i més sostenible. Però què passa quan el mateix mercat s’obre a productes que no han hagut de recórrer aquest camí? Quan entren aliments produïts amb estàndards que aquí estan prohibits, però que competeixen en el mateix lineal, amb el mateix consumidor i amb un preu molt inferior?
Per a moltes pimes agroalimentàries i per a la restauració, aquesta situació es tradueix en una pressió directa sobre marges, capacitat d’inversió i continuïtat del negoci. El missatge implícit és clar: l’esforç no compensa, la qualitat no es paga i el compromís amb el territori no té retorn.
Des d’un punt de vista econòmic, això no és lliure competència, sinó competència deslleial. No perquè els productors del Sud global no tinguin dret a produir, sinó perquè juguen amb regles diferents dins d’un mateix mercat. El resultat acostuma a ser la concentració, la desaparició del petit productor i una dependència exterior creixent, exactament el contrari del que necessita una economia resilient.
Quan el consumidor no pot decidir
En paral·lel, s’ha construït un discurs públic que apel·la al consumidor responsable, al producte de quilòmetre zero i a la compra conscient. Durant un temps, aquest relat va funcionar perquè el consumidor disposava d’una opció real: pagesia viva, mercats locals, circuits curts i presència significativa de producte de proximitat als punts de venda.
En aquest context, la venda directa, la venda de proximitat i els segells de qualitat diferenciada han estat eines clau. Han permès identificar l’origen del producte, garantir la traçabilitat i posar en valor la qualitat. Quan aquests mecanismes funcionen, el consum conscient deixa de ser un eslògan i esdevé una pràctica real.
Aquest equilibri, però, s’ha anat trencant. Quan les polítiques comercials faciliten l’entrada de productes importats molt més barats i el preu esdevé el criteri dominant, el cost real de produir de manera sostenible deixa de reflectir-se al mercat. Els circuits de proximitat queden pressionats fins al límit i el consumidor perd capacitat real d’elecció.
Exigir consciència individual en aquest context és injust. Es trasllada la responsabilitat a l’acte de compra mentre s’erosionen les condicions estructurals que la fan possible. Això no és empoderar el consumidor, sinó desresponsabilitzar les institucions.
Aquest debat interpel·la directament el sector del turisme i la restauració, un actor clau en la cadena de valor del producte de proximitat i en la construcció del relat gastronòmic del país.
La gastronomia és un dels principals actius de diferenciació turística. Parla de cuina arrelada al territori, de producte local, de temporada i de paisatge. Però aquest relat no pot sostenir-se només amb discurs. Quan el mercat penalitza el producte de proximitat pel seu cost real, mantenir-lo a la carta esdevé un acte de resistència més que no pas una decisió empresarial viable.
Les polítiques públiques de promoció del producte local – campanyes, distintius o marques territorials – perden credibilitat si no van acompanyades de polítiques comercials coherents. No es pot demanar a la restauració que sigui ambaixadora del territori mentre el mercat castiga aquells que compleixen les normes.
El paper dels gremis i del territori
En aquest context, el paper dels gremis, associacions i col·lectius professionals és clau. No només com a espais de representació sectorial, sinó com a eines de construcció de model. Permeten generar criteris compartits, posar en valor el producte local de manera col·lectiva i donar visibilitat a la pagesia.
Defensar la pagesia és també defensar un model turístic amb identitat. Sense producte local no hi ha cuina pròpia. Sense cuina pròpia, el turisme es banalitza. I sense un turisme amb valor afegit, el territori perd oportunitats, cohesió i futur.
Aquest debat no parla d’idees abstractes. Parla del Parc Agrari del Baix Llobregat, de les Terres de l’Ebre i de molts altres espais on la pagesia sosté paisatge, cultura i economia local. L’alimentació no és una mercaderia qualsevol: és salut pública, és prevenció, és cultura i és política en el sentit més profund del terme.
Mirar endavant amb responsabilitat implica coherència. No hi ha economia forta sense sobirania alimentària, ni sobirania alimentària sense productors vius, dignes i protegits.
Daniel Brasé, secretari general de la FIRHT i vicepresident de Pimec Turisme
