La sentència objecte de comentari es va plantejar la qüestió de la meritació del complement salarial d’antiguitat del personal fix discontinu que treballa per a l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).

El Conveni Col·lectiu aplicable al personal laboral de l’Agència regula uns triennis que es meriten per cada tres anys de “serveis efectius”.

La doctrina anterior del Tribunal Suprem (la darrera fou la STS de 5/3/2019) va resoldre que per a determinar i calcular els triennis del personal laboral fix discontinu de l’AEAT s’ha de comptar només el temps realment treballat i no tot el temps de relació laboral des de la data d’inici de la prestació de serveis. Aquesta doctrina raonava que la previsió del Conveni Col·lectiu era de clara interpretació en referir-se als “serveis efectius”. Alhora, argumentava que aquest criteri no és contrari a la igualtat de drets dels treballadors a temps complet i a temps parcial que proclama l’article 12 de l’Estatut dels Treballadors, perquè aquest precepte limita el tractament igualitari en assenyalar que els drets seran reconeguts de manera proporcional en funció del temps treballat “quan correspongui en atenció a la seva naturalesa”. També afegia que aquest criteri no és contrari al principi constitucional d’igualtat de l’article 14 de la Constitució, entenent que la situació dels treballadors fixos discontinus no és igual a la dels treballadors a temps complet, per la qual cosa entenia que la seva antiguitat s’ha de calcular en proporció al temps efectivament treballat.

El Tribunal Suprem canvia la seva doctrina acceptant el criteri establert pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en la seva interlocutòria de 15/10/2019, que resolia els assumptes C-439/18 i C-472/18. El TJUE va declarar que la clàusula 4 de la Directiva 97/81/CE, de 15 de desembre de 1997, que incorpora l’Acord Marc sobre el treball a temps parcial, s’ha d’interpretar en el sentit que s’oposa a una normativa nacional que en el cas dels treballadors fixos discontinus exclou, als efectes d’antiguitat, els períodes d’interrupció de l’ocupació que no són de treball efectiu.

El TJUE entén que els treballadors a temps complet i els fixos discontinus es troben en situacions comparables tant pel que fa a les funcions com a la durada del contracte i considera que no hi ha una raó objectiva que justifiqui que els fixos discontinus meritin els triennis a un ritme més lent que un treballador a temps complet.

El Tribunal Suprem aplica aquest nou criteri i canvia la seva doctrina tradicional resolent que per calcular els triennis dels fixos discontinus s’ha de comptar tot el temps d’antiguitat incloent-hi també els períodes de no ocupació. Amb la nova doctrina aquest personal també merita els triennis transcorreguts tres anys de la relació laboral.

Aquesta doctrina és susceptible de ser aplicada no només al personal laboral de l’AEAT sinó a  tots els treballadors fixos discontinus pel que fa als drets de promoció econòmica (complement personal d’antiguitat) i de promoció professional (ascens).

Ramon Valls
Advocat col·laborador