Quo vadis, segona oportunitat

El novembre de 2019 escrivíem un article que vam titular “Un altre pas en la millora del procediment de la segona oportunitat” perquè el mes de juliol del 2019 el Tribunal Suprem va aclarir, de forma molt fonamentada i amb un rerefons social i econòmic, com s’havia d’interpretar l’exoneració (o, col·loquialment parlant, “el perdó”) dels deutes que no es podien atendre en un procés d’insolvència personal.

La lectura del Tribunal es basava en un fonament clar i impulsor d’emprenedoria i d’activitat econòmica que la pròpia exposició de motius de la Llei de Segona Oportunitat recollia amb aquestes paraules: “s’ha de permetre el que tan expressivament descriu la seva denominació: que una persona física, malgrat un fracàs econòmic empresarial o personal, tingui la possibilitat d’encarrilar novament la seva vida i, fins i tot, d’arriscar-se a noves iniciatives, sense haver d’arrossegar indefinidament una llosa de deute que mai podrà satisfer”.

Això va consolidar la idea que s’havia de permetre que els deutes amb les administracions públiques que no es podien pagar (bàsicament aquells contrets amb Hisenda i Seguretat Social) fossin definitivament considerats com a exonerables, prèvia liquidació del patrimoni personal i a través d’un compromís de pagament a cinc anys, pel qual el deutor podria aportar el màxim import possible en funció dels ingressos de què disposés la persona física durant el període descrit.

Amb això, s’entenia que es feia un pas endavant en aquesta voluntat de recuperar i reactivar el deutor de bona fe, que havia fracassat en una anterior iniciativa empresarial. No obstant això, el novembre de l’any passat vam tornar a escriure sobre aquesta qüestió, titulant l’article “Abatut o segona oportunitat”, ja que el mes de setembre de 2020 va entrar en vigor el text refós de la Llei Concursal. En aquest sentit, el govern central, en un excés d’atribucions, no sols va harmonitzar l’anterior text legal sinó que també va decidir modificar-ne el contingut, donant lloc a un redactat que en la seva literalitat establia que els deutes amb les administracions públiques no serien exonerats. Després d’això, percebem que s’estava fent un pas enrere en el desenvolupament de la normativa, ja que d’aquest nou redactat es desprenia que la persona de bona fe que havia sofert un fracàs empresarial o un tancament d’activitat no es podria beneficiar amb l’exoneració dels deutes que havia contret amb les administracions públiques i que no podia pagar.

És com el caminar del cranc, un pas endavant i un altre enrere. I el que més va preocupar és que la norma s’estava allunyant de les interpretacions que feien els tribunals; de fet, el mateix Tribunal Suprem va considerar que el govern va utilitzar una fórmula inconstitucional i es va extralimitar en les seves funcions a l’hora de refondre la Llei Concursal, la qual cosa va suposar que molts Tribunals Mercantils o Audiències Provincials mantinguessin la idea que el crèdit que s’ostentava amb les administracions públiques continuava sent exonerable. No obstant això, com que el mecanisme de segona oportunitat no havia sofert prou canvis (noti’s la ironia), fa un mes vam veure com es donava un altre cop de timó respecte del tractament de les insolvències de les persones físiques (entre moltes altres coses).

Aquest nou canvi de rumb s’ha produït per la publicació de l’avantprojecte que defineix l’adaptació de la Llei Concursal a una Directiva Europea, en el qual el legislador espanyol pretén promoure i instal·lar un canvi de paradigma quant al desenvolupament dels procediments concursals, en general, així com impulsar una modificació de gran importància en tot el que afecta la segona oportunitat.

Aquest canvi tan profund i rellevant que hem d’analitzar en l’àmbit de la segona oportunitat no sols es tradueix en la protecció definitiva del crèdit públic, donant-li la concepció de no exonerable, sinó que fa molt més estrictes els requisits d’accés a aquesta exoneració per a tots els altres deutes que el deutor de bona fe no hagi pogut atendre. En aquest sentit, en l’avantprojecte es passa a considerar que un deutor és mereixedor de segona oportunitat si compleix amb els següents requisits:

  • No haver comès en els 10 anys anteriors un delicte que porti aparellada una pena de més de 3 anys de privació de llibertat.
  • No haver estat sancionat per resolució administrativa ferma per infraccions tributàries o de seguretat social en els 10 últims anys.
  • Que no s’hagi declarat culpable el seu concurs de creditors.
  • No haver estat declarat culpable el concurs de l’empresa de la qual era administrador, en els últims 10 anys.
  • No haver proporcionat informació enganyosa o falsa, ni tenir comportament temerari davant la sol·licitud de crèdit, a partir d’una apreciació judicial.
  • Haver col·laborat i cooperat amb el jutge i/o amb els administradors concursals.

Pensem fermament que l’exigència en els requisits per a accedir a la segona oportunitat basada en el perdó dels deutes que no s’ha pogut atendre ni es podria atendre en condicions normals de negoci, acaba sent una garantia per al propi procediment, ja que fins i tot el dignifica com a solució a situacions de possible exclusió social, de nul·la evolució emprenedora i d’alts costos socials, econòmics i sanitaris, per a moltes de les persones afectades per la insolvència personal.

Si bé creiem també fermament que aquests requisits i exigències no poden instal·lar-se de manera indefinida sobre la base d’aquesta lectura tan generalista, ja que allunya el procés de l’estandardització i agilitat i, en definitiva, dona un caràcter massa subjectiu a l’accés a la desitjada exoneració; de fet, m’aventuro a sospitar que es concep a qui constitueix i desenvolupa una empresa com a presumptament culpable de la seva insolvència.

A aquest efecte, se’ns fa impossible no qüestionar si l’apreciació del jutge per a valorar si existeix un comportament temerari en endeutar-se ha de tenir només un focus cap al deutor. És a dir, per què no posem la lupa també sobre els crèdits preconcebuts, o en l’agressivitat publicitària per a contractar un crèdit al consum que tal vegada no és necessari? Com valorem, en definitiva, l’adequada concessió del crèdit, sense que això comporti una restricció d’aquest, que es fa tan necessària en l’evolució socioeconòmica? I en aquest sentit, a més, hauríem de debatre si la norma ha d’estar tan àmpliament posicionada a favor d’un dels operadors jurídics més importants al qual s’enfronta qualsevol activitat, com ho és l’administració pública.

Si tenim en compte que qualsevol resolució administrativa sancionadora preveu que ha existit dol en l’acció infractora per part del deutor, i que per a recórrer aquestes resolucions es necessita invertir temps i diners en professionals perquè es demostra de manera contínua que l’actuació de l’administració presenta excessos en les seves fonamentacions, com restringirem l’accés a la segona oportunitat a les persones que en la seva activitat han hagut de bregar amb una resolució administrativa sancionadora?

Quan es vol ser restrictiu, i insistim que creiem que és necessari ser-ho en aquest procediment, s’ha de ser molt exhaustiu, per a ser predictible i per a proporcionar l’adequada seguretat jurídica a tots els operadors i a totes les activitats.

En conclusió, es fa necessària una profunda i detallada revisió de la proposta de l’avantprojecte de Llei Concursal, perquè s’ha d’adequar a la realitat social i econòmica de l’entorn en el qual es pretén aplicar i, per tant, hem de treballar perquè es puguin exonerar tots els deutes, adequant plans de pagaments que siguin sostenibles en un període de temps concret i no posar barreres d’accés a aquest dret basat en prerrogatives a l’administració pública. Perquè si es posen tantes traves, el dret a tenir una segona oportunitat serà una quimera i, en conseqüència, qui hagi tingut un fracàs econòmic o empresarial assistirà a la seva pròpia mort civil, passant a engrossir l’economia submergida, de manera que s’haurà aconseguit posar un sostre de vidre als emprenedors que, per por de fracassar, no s’arriscaran a iniciar aventures empresarials perquè davant un error no es dona una sortida sostenible. No oblidem que el progrés sostenible de l’economia es basa en l’èxit dels emprenedors que la fan avançar. I així serà sempre.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

“Som una pime que va guanyar un concurs públic i ara participa en un gran projecte global sobre eficiència energètica”

Next Story

Revolució 4.0, l’aparició de nous sectors emergents que generen ocupació

Latest from Opinió

Cap a on anem?

Escric sense ganes de fer-ho, no perquè no m’agradi escriure, al contrari, sinó perquè el que