Un jutjat social de Madrid ha resolt a favor de l’empresa de missatgeria Glovo, considerant que la relació que unia un dels seus repartidors i l’empresa no era de caràcter laboral tal com el demandant reclamava, sinó que presentava les notes característiques d’un TRADE, és a dir, un  autònom econòmicament dependent d’un sol client per facturar més d’un 75% dels seus ingressos d’aquest.

En el cas objecte de litigi, el repartidor estava unit a l’empresa a través d’un contracte de prestació de serveis com a autònom i més endavant es va formalitzar com a TRADE, quan el repartidor va comunicar a l’empresa que més del 75% dels seus ingressos provenien de la seva feina com a repartidor a Glovo. La jutgessa considera que es prestaven d’acord a la forma descrita al contracte TRADE.

Més del 75% dels ingressos del treballador provenien de la seva feina com a repartidor de Glovo

Els fets provats de la sentència indiquen que l’activitat del treballador s’organitzava via una app de la mateixa empresa, basada en un algoritme encarregat d’assignar les comandes a cada treballador en funció de la combinació repartidor-comanda, buscant el millor benefici. Existeix un sistema de puntuació on els repartidors amb més punts tenen preferència d’accés a les comandes que van entrant a l’app, tot i que aquest factor no té el caràcter de sanció sinó que és considerat un incentiu, ja que premia la qualitat i quantitat de treball.

L’inici i final de la jornada era decidit pel repartidor, així com l’activitat realitzada al llarg de la mateixa. No tenia cap obligació de realitzar un mínim de comandes, ni d’estar disponible un mínim d’hores, afirma la jutgessa. El repartidor podia rebutjar comandes i escollir la ruta de repartiment, entrant el repartidor en contacte amb l’usuari un cop acceptada la comanda. En cas que el repartidor hagués de comprar productes per a l’usuari amb qui Glovo l’havia posat en contacte, tenia a la seva disposició una targeta de crèdit facilitada per l’empresa.

L’empresa no tenia un poder sancionador envers el repartidor, més enllà d’una petita penalització

Tampoc l’empresa gaudia de poder sancionador envers el repartidor, més enllà d’una petita penalització en cas que el repartidor no es trobés operatiu a la franja prèviament “reservada”. Aquesta petita sanció no és suficient, segons la sentència, per considerar l’existència de relació laboral, sobretot comparant la resta d’elements assenyalats i característics d’una relació de treballador autònom.

El repartidor, durant la seva activitat, es trobava localitzat a través d’un geolocalitzador GPS a fi de conèixer el quilometratge i que l’empresa pogués abonar-li posteriorment, tot i que era lliure d’escollir les seves rutes.

També es considera com a provat que les principals eines de treball (la moto i el mòbil) eren propietat del repartidor, assumint totes les despeses derivades del seu ús. Per aquests motius, la sentència argumenta que el repartidor respon del risc i ventura de cada encàrrec, responent del mateix davant del client.

Afegeix la sentència que la retribució rebuda per part del repartidor depèn directament de la quantitat d’encàrrecs que dugui a terme. Aquesta remuneració s’abona en factures confeccionades per Glovo, i no pel repartidor.

La inexistència de pacte d’exclusivitat, és un dels altres indicis que té en compte la sentència per remarcar l’autonomia del repartidor.

Finalment, es conclou que la relació entre demandat i demandada s’ajusta perfectament a les condicions de règim de TRADE, donat que elements del cas s’entenen per contraris a la subordinació, dependència, alienitat i percepció dels fruits per l’empresari, notes característiques de la relació laboral.