Tot el que ens faltarà pel no acord de l’AIC

Sovint posem en valor les fites que la dinàmica d’associacionisme empresarial ens reporta. Aquelles demandes, inquietuds i propostes que, portades al dia a dia de l’activitat de participació, representació i concertació social, i sumant l’energia de persones i entitats de la nostra organització, som capaços de materialitzar en fets. Però avui us haig de parlar d’un no acord que ens porta a una buidor que ressona massa. 

Us parlo l’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC), el conveni de convenis: aquell instrument que podem desenvolupar les organitzacions empresarials i els sindicats més representatius, que el marge de la negociació col·lectiva permet negociar territorialment, tot desenvolupant la normativa laboral estatal, per adaptar la realitat del món del treball i les condicions laborals a la realitat del teixit productiu català; a la realitat i possibilitats de progrés econòmic i social, que s’expressa especialment en el món del treball, en aquell espai que sovint hem anomenat Marc Català de Relacions Laborals. 

I us parlo de l’AIC perquè malauradament, i tot i tenir un text molt avançat després de més seixanta reunions de treball, de negociació i de tasca dels grups de treball durant gairebé dos anys, no ha reeixit i no veurà la llum. En un context d’alta complexitat per la crisi sanitària i les microcrisis que s’han succeït, s’havia assolit un preacord que havíem convalidat en els termes a què ens vam comprometre des de l’inici; assumint la responsabilitat de garantir acords de caràcter normatiu en alguns aspectes. No en va, qui té el dret de ser més representatiu, també ha de tenir la responsabilitat i el compromís d’assumir acords que ens facin progressar en la línia del que demana la nostra economia i la nostra societat. A PIMEC ens ho creiem això. 

Aquest conveni estava cridat a donar resposta a les necessitats reals del nostre mercat de treball. En especial, es recollia la prioritat aplicativa del Conveni Col·lectiu autonòmic respecte de l’estatal, sempre previ acord dels agents; una necessitat prou rellevant per a molts de vosaltres. Però també afrontàvem aspectes importants, com els salaris, i el repte indestriable de la productivitat, i també estava cridat a garantir la seguretat jurídica, els drets i els deures en temes rellevants com la digitalització del món del treball i la desconnexió digital, traslladant aquí l’Acord marc europeu, en un moment en què el treball híbrid i la transformació digital s’imposen arreu. S’impulsava la coordinació entre l’oferta formativa i la demanda empresarial de la Formació Professional, adaptant-la a les realitats i els reptes dels sectors econòmics. 

És tan i tan important el que ens faltarà, és tan important per al nostre teixit productiu i per a les persones treballadores el que no tenim, i en definitiva, per al progrés del nostre país, que més que buscar-ne les causes, que hi són, ens haurem de posar a treballar per rescatar els més i millors consensos que facin sumar-s’hi tothom en el futur.  

 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

El tèxtil a Catalunya, un exemple de resiliència i capacitat d’adaptació

Next Story

Lluny del bon govern de les institucions

Latest from Opinió