La reducció de la jornada laboral és un debat predestinat a marcar el futur del mercat de treball. És a l’òrbita política perquè no és present, almenys en els termes que s’ha plantejat a la retòrica política, al dia a dia del mercat de treball ni ha generat mobilitzacions els darrers anys. De fet, fa temps que estem reduint sistemàticament la jornada efectiva de treball per mitjà de la negociació col·lectiva i els consensos, com ho fan els països que no volen posar en risc els equilibris.
Però passi el que passi, condicionarà el mercat de treball i l’economia en general, afectant la competitivitat i la viabilitat de moltes empreses, especialment pimes i determinats sectors on l’impacte serà major.
Objectivament, amb més o menys intensitat en funció de qui ho analitza, la reducció de la jornada màxima legal que es proposa generarà impacte a la nostra economia en termes de tensió inflacionària, pèrdua de PIB, pèrdua de llocs de treball, oscil·lació a la productivitat i pèrdua de poder adquisitiu dels salaris a curt termini. Així ho pronostica la literatura que ha analitzat (ex post) aquests impactes a països on s’ha dut a terme.
Sense anar massa lluny, la reducció de jornada a França el 1982 va produir una pèrdua d’ocupació, mentre que el segon “invent” del 2008, no va incrementar l’ocupació i va produir un increment de la rotació laboral poc òptim.
En general, les reformes de finals dels 90 de Bèlgica, Itàlia, Portugal i Eslovènia, van produir una reducció de la jornada mitjana, però no van crear ocupació. Alguns autors, fins i tot, concreten que la reducció de la jornada en 5 hores setmanals podria comportar una davallada en la productivitat del 9%, és a dir, pràcticament 2 punts per hora.
Segons altres, no comportaria reducció, si bé tampoc no aportaria millores a mitjà termini. Malgrat que pugui semblar que sembro mals auguris, són dades que semblen coherents, tret que tots pensem que podem fer el mateix amb menys temps, fet que, potser és cert en alguns casos, però difícilment ho és a nivell agregat.
Amb la proposta de treballar menys i guanyar més o el mateix, és impossible estar-hi en contra. Cosa diferent és com es fa, qui ho paga, i com es resol l’atzucac d’avançar-hi en un país amb dèficits estructurals en matèria de treball com el nostre.
La proposta que ha fet el Ministeri de Treball i Economia Social, fruit de l’acord polític del govern de coalició a l’Estat, comportarà que a partir de la seva aplicació, tots els que treballin més de 40 hores de mitjana, vegin alterada la seva jornada – per no superar-ho. Els que treballin a temps parcial, si es manté la proposta que hi ha actualment, no veuran reduïda la jornada, però veuran incrementat el seu salari treballant el mateix.
L’altra cara de la moneda d’aquesta mesura, molt social, és l’increment dels costos laborals unitaris a les empreses de fins a un 8,20%. A l’increment de costos laborals derivats del mateix salari per menys temps de força del treball, hem d’afegir una altra certesa; la necessitat de cobrir vacants. En alguns casos, hi haurà sectors amb dificultats evidents per cobrir-les, com és el cas de les oficines de farmàcia o els instal·ladors, entre d’altres.
D’altra banda, cal recordar que el mercat de treball del nostre país té algunes particularitats respecte del de les economies del nostre voltant. Tenim el setè salari mínim més alt d’Europa i liderem l’indicador de salari digne amb el percentatge més alt de proporció entre salari mínim i salari mitjà o medià. Tenim una progressiva reducció del treball temporal amb un creixent pes de la contractació indefinida d’ençà de la reforma laboral, malgrat sigui amb fórmules intermitents. Tenim un alt absentisme, i una altíssima taxa d’incidència de baixes laborals (de fet, Catalunya la té de les més altes de la UE). Tenim una taxa d’atur tan alta com poc raonable per un país desenvolupat, liderant la de la UE (Espanya té el 28% de l’atur de la zona euro) i les taxes de l’OCDE.
De fet, creix el nostre PIB, creix la nostra ocupació, però ho podria fer molt més i millor si les nostres empreses poguessin cobrir les vacants que moltes d’elles tenen i amb els perfils adequats.
A més, patim una xacra que no ens acabem de treure de sobre malgrat les reformes que ens han fet progressar en drets laborals; la baixíssima productivitat.
Aquest reguitzell de factors dibuixa una fotografia d’un mercat de treball que és poc eficaç, poc eficient, i poc efectiu.
El repte el compartim persones treballadores i empresàries, perquè tots anem cap al mateix destí del progrés sostenible. Hem de debatre com organitzem el treball i millorem el temps de treball, el temps en què hauríem i podríem treballar millor. El temps que compartim per fer viables les nostres empreses i la nostra història personal.
Seria esperable per un país endreçat que aquest debat de treballar i viure millor guiés el debat polític que, al final, és el que pot acabar canviant la norma. Cal que aquest debat de treballar millor, resolent totes les problemàtiques alhora, per també promoure una organització i un temps de treball més adient, es faci.
Al capdavall, els països que ho han fet, han convertit l’efectivitat del seu treball en sinònim de menys temps de treball efectiu. Darrere de tot plegat, hi ha la supervivència d’empreses i la felicitat de persones, i cap de les dues coses es pot deslligar del nostre progrés com a societat.
Josep Ginesta – Secretari general de PIMEC
