El crèdit públic en la nova Llei Concursal en l’àmbit de la segona oportunitat

L’esperada aprovació de la Reforma Concursal que s’estava gestant des de 2019 com a transposició de la Directiva (UE) 2019/1023 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, sobre marcs de reestructuració preventiva, exoneració de deutes i inhabilitacions, i sobre mesures per augmentar l’eficiència dels procediments de reestructuració, insolvència i exoneració de deutes, i per la qual es modifica la Directiva (UE) 2017/1132 (Directiva sobre reestructuració i insolvència), va ser aprovada definitivament pel Congrés el passat 25 d’agost. Un dels punts més esperats i a la vegada més polèmics en el debat parlamentari ha sigut el tractament del crèdit públic i els seus privilegis inherents pel que fa a la prelació en el seu pagament i possible exoneració en els concursos de persones físiques empresàries i no empresàries, en l’àmbit del procediment de Segona Oportunitat. Recordem que l’any 2019 el Tribunal Suprem va fer una interpretació en aquest context concret en el sentit d’entendre que el crèdit públic havia de seguir el règim del pla de pagaments com la resta de creditors –sense perjudici de ser un crèdit amb privilegi– per no buidar de contingut la pròpia finalitat i essència del mecanisme de la Segona Oportunitat. Durant els últims tres anys, amb el debat de la transposició de la Directiva a través de la Reforma Concursal, una de les principals inquietuds ha estat saber quin seria finalment el règim del crèdit públic plasmat a la Llei, tenint en compte que amb l’entrada en vigor de la reforma decaurien els efectes de l’esmentada sentència del Tribunal Suprem que s’ha estat aplicant pels Tribunals i operadors jurídics des de juliol de 2019.  

Una vegada publicat el text de la Llei, ens trobem que el privilegi del crèdit públic continua patent en el seu articulat, especialment, com sha dit, en el context del mecanisme de la Segona Oportunitat. 

Des del punt de vista del procediment de Segona Oportunitat, la redacció definitiva del text recull una exoneració del crèdit públic però amb l’aplicació d’un límit tant per al crèdit de l’Agència Tributària com per al crèdit de la Seguretat Social. És a dir, la norma preveu que els 5.000 primers euros seran exonerables sense establir condicions (5.000 euros per Hisenda i 5.000 euros per la Seguretat Social) i, si escau, l’import que excedeixi aquest llindar només es podrà exonerar en la meitat, però també establint un límit de 10.000 euros. Per tant, s’estableix un límit genèric per al crèdit de l’Agència Tributària  en 10.000 euros i altres 10.000 euros per al crèdit de la Seguretat Social. Així, l’excedent de crèdit d’aquests dos organismes, més enllà dels 10.000 euros, no podrà acollir-se a cap exoneració. Però és que, a més de l’àmbit de l’exoneració del passiu insatisfet, la protecció que la nova redacció dona al crèdit públic va molt més enllà, fins al punt de vetar l’accés al mateix mecanisme de la Segona Oportunitat a deutors afectats per determinats procediments administratius. I és que la norma configura com un límit o bloqueig subjectiu l’accés al règim d’exoneració –de tots els deutes i no només dels públics– als deutors afectats per resolucions de derivacions de responsabilitats tributàries o de Seguretat Social o objecte d’expedients sancionadors greusÉs a dir, els deutors que es trobin en aquestes circumstàncies són exclosos del règim, inclús no tenint accés a l’exoneració d’altre tipus de deutes que no siguin de caire públic. Així, aquests tipus d’expedients administratius actuen com a clàusula d’exclusió total. Es podria entendre que el fet de no poder accedir al règim els afectats per una qualificació culpable d’un concurs de persona jurídica podria respondre a una decisió de política legislativa de no buidar de contingut el règim de qualificació concursal i el caràcter d’ordre públic d’alguna de les conductes respecte de les quals es pot derivar una qualificació culpable. Però en el cas del crèdit públic, ens trobem, a més de les limitacions a les quanties de les exoneracions, en supòsits d’autèntic vet al sistema, la qual cosa pot derivar en l’exclusió de moltes persones empresàries d’aquest fresh start que la Llei de la Segona Oportunitat propugnava a la seva entrada en vigor el 2015 i que és l’essència i finalitat del sistema. Si el crèdit públic ja compta amb el privilegi d’un límit d’exoneració, limitar l’accés per causa d’expedients administratius comporta una sobreprotecció d’aquesta tipologia de crèdit. Per altra banda, la tercera via de protecció del crèdit públic la trobem en els supòsits de reincidència, és a dir, en els supòsits en els quals el deutor acudeixi al mecanisme d’exoneració del passiu insatisfet en eventuals successives ocasions. Doncs bé, en aquests casos, el crèdit públic no és exonerable en cap import, és a dir, inclús decauen els límits quantitatius esmentats (10.000 euros). 

En aquest escenari, es podria plantejar que per establir un equilibri entre una protecció del crèdit públic i la finalitat de la norma en el sentit de garantir un sistema d’exoneració de deutes per poder emprendre des d’un punt de vista no només econòmic i empresarial, sinó també social i personal, es podrien barrejar els límits d’exoneració (i donar una certa protecció al crèdit públic) complementat amb el règim d’una eventual sanció de no exoneració en cas de reincidència, però no vetar l’accés al mateix per causa de certs expedients administratius que fan que el deutor tampoc pugui exonerar cap altre tipus de crèdit.  

Com a conclusió, sembla que, tenint en compte els límits quantitatius del crèdit públic i la limitació de l’accés al règim de deutors incursos en certs expedients administratius de caràcter tributari i amb la Seguretat Social (els quals es donen en àmbits d’activitat empresarial), el règim publicat en el context de la Segona Oportunitat, a la pràctica, podrà ser gaudit en la seva integritat en la majoria dels casos només per un perfil de deutor no empresari. A partir d’ara seran els operadors jurídics que apliquin la norma els que, si escau, hauran de perfilar les interpretacions i criteris com ho va fer en el seu dia el Tribunal Suprem. 

 

Raquel Álvarez  – Advocada del Departament de Dret Civil i Mercantil de PIMEC

 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

Elisabet Bach: “Volem una reforma del RETA que equipari els drets de les persones autònomes a la resta de treballadors i treballadores”

Next Story

Salut mental a les empreses

Latest from Opinió

Cap a on anem?

Escric sense ganes de fer-ho, no perquè no m’agradi escriure, al contrari, sinó perquè el que