El passat 8 de març vam celebrar un nou Dia Internacional de la Dona. Aquest dia, històricament, es parla àmpliament de la igualtat de gènere. Personalment he defensat sempre, més que la igualtat, l’equitat de gènere. I a què em refereixo quan parlo d’equitat de gènere?
Segons l’article 2 de la Llei 17/2015, del 21 de juliol, equitat de gènere és la distribució justa dels drets, els beneficis, les obligacions, les oportunitats i els recursos sobre la base del reconeixement i el respecte de la diferència entre dones i homes en la societat.
Si parlem de la distribució justa de drets, beneficis, obligacions, oportunitats i recursos, automàticament estem parlant de tercers, d’aquells que tenen la capacitat de distribuir o fer distribuir d’una manera justa.
Però avui no vull escriure sobre l’equitat de gènere. Avui vull escriure sobre la meva visió personal de l’empoderament, i més concretament sobre l’empoderament femení.
Segons l’enciclopèdia catalana, l’empoderament es defineix com el procés pel qual individus o grups socials recuperen i incrementen la seva capacitat de decisió i de lideratge amb relació al seu propi desenvolupament i al seu propi esdevenir.
En el cas de les dones, l’empoderament femení s’entén com el procés a través del qual les dones ens transformem en agents actius de les nostres pròpies vides personals i col·lectives.
Una dona empoderada és aquella que pren el poder per a promoure canvis en la seva situació personal i, alhora, social. Per a mi, suposa una actitud davant la vida. I aquesta actitud, és innata o adquirida?
No tinc resposta per a aquesta pregunta; personalment desconec la teoria, però sí que conec la pràctica que em dona l’experiència d’una llarga vida observant i convivint amb altres dones. Les dones que actualment em trobo en el meu entorn en posicions de poder i responsabilitat són dones empoderades nascudes en famílies on han tingut accés a una educació quasi sense limitacions ni diferències per qüestions de gènere.
Són dones que s’han format i treballat tenint molt clares les fites professionals que volien assolir. Pel camí, moltes hem estat mares, superant els obstacles i traves que la maternitat ha suposat per a la nostra carrera; ahir, avui i possiblement encara demà.
La fortalesa, la seguretat, la confiança, la perseverança, la generositat, la valentia i l’empatia són algunes de les qualitats de les dones empoderades. Però també ho és la responsabilitat de saber-se referents i intentar que altres dones, que potser no tenen aquesta actitud “de sèrie”, l’adoptin, la facin seva i la incorporin en el seu ADN.
Més d’una vegada m’he trobat amb dones de gran talent que, podent fer un pas endavant per assumir un rol o un càrrec rellevant, s’han mantingut al marge.
Des d’aquí faig una crida a les dones empoderades perquè, amb mitjans que tinguin al seu abast, donin un cop de mà a aquelles que, pels motius que siguin, no han aconseguit fer el pas.
Jo hi crec molt, en l’empoderament femení, perquè això no depèn de tercers. Depèn de nosaltres, les dones.
En la nostra societat, l’empoderament és aquesta actitud, aquesta força que et permet arribar allà on tu et proposis, per aconseguir aquells rols o càrrecs de responsabilitat on puguis aportar tot el teu talent, coneixement i experiència.
Semblaria que, un cop assolida aquesta fita, ja hàgim fet el cim de l’empoderament. Però no és així. La seva expressió màxima és, donat el cas, ser capaç de renunciar a aquest càrrec de responsabilitat, que tant ens ha costat aconseguir, quan el rol que se t’exigeix no està alineat amb els teus principis, idees i valors.
SÍ a l’empoderament, NO al poder a qualsevol preu!
Mireia Cammany
Vicepresidenta de PIMEC