L’era postcovid ens ha portat una conjunció de variables en el comportament de l’economia que fan trontollar el nostre teixit productiu, i sobretot les mipimes. El teixit empresarial ha demostrat a bastament la seva capacitat de resiliència, pel caràcter perseverant i emprenedor dels seus lideratges. No obstant això, les microcrisis que s’acumulen impacten en la viabilitat de molts projectes empresarials. Això obliga a encetar també aquella vessant més innovadora i transformadora que ha caracteritzat el nostre país. I és que si no ens repensem i transformem dinàmiques d’altres temps que ara ja no són útils per al progrés, quan la situació és complexa, haurem perdut una oportunitat.
Hem de repetir arreu que, a diferència del que ha succeït en altres moments, l’espiral inflacionària no és causada per les micro, petites i mitjanes empreses, ni pels autònoms. De fet, l’increment desbocat de preus afecta llars, famílies, persones treballadores, i també, de forma molt rellevant, la viabilitat de les empreses. Ho hem explicat amb dades i indicadors de tot tipus, però convé que ho portem arreu, a tothora i en tots els espais on ens interpel·len.
De fet, som on som per la demora en la presa de decisions, en l’aplicació de mesures. Bona part del que vivim ja s’ha vist en altres moments, però l’extraordinària celeritat amb què avui es viuen els canvis de ritme exigeix, al seu torn, celeritat en la presa de decisions. Per exemple, en política energètica, on la rigidesa de la UE ha fet que l’increment de l’IPC de la capa regulada s’arrossegui a la capa subjacent, de forma que la previsió més optimista que tenim sobre la taula (Funcas) situa l’IPC interanual al 8% a principi d’any.
Aquesta crisi inflacionària situa persones treballadores i empreses al mateix costat de la història a l’hora de construir els ponts que ens han de fer progressar ara. De fet, hem de construir solucions conjuntes i noves, perquè les fórmules habituals no ens serveixen. Cal que les polítiques públiques ens acompanyin, i les hem d’exigir plegats amb les organitzacions sindicals, però en la negociació col·lectiva haurem de trobar equilibris per ponderar l’impacte d’aquest context convuls en l’increment de salaris i costos laborals que se sumen als increments generals.
Resulta evident que amb la pressió que la situació produeix a les economies domèstiques cal revisar salaris. Però també ho és que les variacions interanuals són tan exagerades com temporals, o com a mínim, hem d’aspirar a fer que ho siguin. I en la revisió de salaris que legítimament ens demanen les persones treballadores i organitzacions sindicals a les taules de negociació també hi ha subjacent la viabilitat de les nostres empreses i de molts sectors. La revisió automàtica indexada a l’IPC ha deixat de ser un instrument útil per a la negociació col·lectiva, i cal aportar altres variables que sumin a la competitivitat de les nostres empreses, que és tant com dir que sumem a la competitivitat del país i al progrés de la nostra societat. Hem de construir indicadors nous, cistelles d’indicadors que permetin fer progressar salaris i productivitat, que permetin equilibrar ingressos de persones i viabilitat empresarial. Ens costarà, ens portarà hores de dedicació a la negociació i a la transacció, però l’esforç haurà estat útil perquè contribuirem més i millor al nostre progrés comú.
Entre 2014 i 2019 vam viure una fase d’expansió econòmica i recuperació, que va anar acompanyada de millores en les condicions laborals i en drets per a les persones treballadores. De fet, l’avenç en drets amb la regulació laboral a Espanya ha superat amb escreix els de la majoria de països europeus: increment de salari mínim, regulació de la jornada laboral, plans d’igualtat i registres salarials, reforma laboral i de la contractació. Hem incrementat un 67% el salari mínim interprofessional fins a situar-ne l’import en el setè de la UE. Però aquest progrés no l’hem acompanyat amb l’equilibri necessari amb la millora de la productivitat, que és sinònim de la millora de la competitivitat de les nostres empreses i l’economia en general. De fet, l’hem empitjorat situant-nos del tot a la cua de la UE i de l’OCDE.
Som, doncs, davant d’uns moments en què haurem de construir equilibris, des del mateix costat, intentant que els drets de les mipimes també progressin, amb una lògica de cooperació i col·laboració pel progrés. I podem començar per fer que el dret que la productivitat progressi adequadament entri en la variable de la negociació dels salaris i sigui una realitat.
Des de la nostra Confederació, hem començat per reclamar una gran Pacte per la productivitat. Del mercat de treball, per començar, però també del conjunt de recursos. Perquè també tenim clar que sense un capitalisme més inclusiu que agregui les variables de persona, economia i planeta en un mateix nivell, difícilment progressarem adequadament.