Durant anys, la logística ha estat una d’aquelles infraestructures invisibles que només capten l’atenció quan fallen. Quan els prestatges no s’omplen, quan els ports s’encallen, quan una vaga o una incidència ferroviària altera la normalitat, aleshores recordem que darrere del funcionament quotidià de l’economia hi ha una maquinària complexa que sosté bona part de la nostra activitat productiva.
Les dades de l’estudi elaborat per Pimec Logística confirmen una realitat que hauria d’encendre totes les alarmes institucionals i empresarials: el sector logístic aporta més del 10% del PIB català, però aquesta fortalesa aparent amaga una fragilitat creixent. És, en certa manera, la paradoxa d’un sector que cada vegada mou més, però que cada vegada guanya menys pes real dins l’economia.
El descens del Valor Afegit Brut logístic del 4,74% al 3,66% del PIB entre 2014 i 2023 no és una simple dada estadística. És el reflex d’un model que s’està tensionant fins al límit. Mentre els costos intermedis s’han disparat un 37,4% en l’última dècada, la riquesa real generada només ha crescut un 11,5%. Dit d’una altra manera: el sector treballa més, assumeix més risc i suporta més pressió, però cada cop obté menys marge.
Aquest fenomen no és fruit de la casualitat. Respon a una combinació de factors estructurals que s’han intensificat en els darrers anys: l’encariment energètic, la volatilitat geopolítica, la crisi de subministraments globals, les disfuncions del sistema ferroviari i una dependència excessiva del transport per carretera. Tot plegat ha consolidat un “nou sòl de costos” que castiga especialment les petites i mitjanes empreses, que disposen de menys múscul financer per absorbir els increments.
Aquí és on apareix una de les grans contradiccions del model logístic català: exigim eficiència extrema a un sector al qual no oferim les condicions necessàries per competir. La productivitat per treballador ha retrocedit un 3,6% en una dècada, mentre que la resta de l’economia ha sabut recuperar-se amb més solidesa després de la pandèmia. Si la logística només ha crescut un 3,7% en productivitat entre 2019 i 2023, davant del 12,6% de l’economia general, cal assumir que no estem davant d’un problema conjuntural, sinó estructural.
També, cal revisar amb urgència la relació entre grans carregadors i operadors logístics. Continuar tractant la logística com una commodity, sotmesa únicament a la pressió del preu més baix, és una visió miope. Aquesta dinàmica ignora una realitat elemental: quan el petroli puja, quan les rutes internacionals es tensionen o quan els costos energètics es disparen, la cadena logística absorbeix un impacte directe que no pot assumir indefinidament sense comprometre la seva viabilitat.
Catalunya no es pot permetre debilitar un sector estratègic. I, tanmateix, això és exactament el que passa quan s’ajornen infraestructures estratègiques com el Corredor Mediterrani, quan no es desplega una aposta decidida per la intermodalitat ferroviària o quan no s’articulen mecanismes fiscals i energètics específics per protegir les pimes del sector.
La logística no és només transport. És competitivitat industrial, capacitat exportadora, cohesió territorial i resiliència econòmica. Si volem una economia catalana preparada per afrontar els reptes globals, cal abandonar la visió utilitarista que considera la logística un simple cost a minimitzar.
Ha arribat el moment d’entendre-la pel que realment és: una inversió estratègica de país. Perquè quan la logística s’afebleix, no només perd el sector. Perd tot el teixit productiu català.
Ignasi Sayol, president de Pimec Logística
