Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de debatre amb Andreas Schleicher, director d’Educació de l’OCDE i responsable dels informes PISA, sobre els reptes de l’educació a Catalunya. Les dades actuals i històriques d’aquests informes esdevenen una de les evidències més robustes en l’àmbit educatiu per a desmuntar mites i promoure transicions. En un context de necessitats massives de requalificació, i com a rectora d’una universitat plenament digital, voldria apel·lar de nou a les dades, en aquest cas les que acumulem relatives a com es produeix l’aprenentatge al llarg de la vida, per a reemplaçar algunes creences per realitats:
La primera idea errònia seria pensar que el principal destinatari de l’educació postobligatòria són els estudiants de primera titulació i primera ocupació.
Davant la necessitat imperiosa de transitar col·lectivament cap a models econòmics més digitals i ecològics es fa difícil pensar que això sigui possible comptant només amb les noves generacions, i encara menys ara que les tendències demogràfiques confirmen una clara davallada d’aquestes cohorts. Per això, avui, l’educació superior, l’ocupabilitat i la competitivitat s’articulen sobre la premissa de la necessitat de l’aprenentatge continu. No en va, l’estudi sobre competències toves del Baròmetre de competències i ocupacions de Catalunya elaborat per PIMEC i la UOC situa “l’adaptació al canvi” com la competència d’autogestió més demandada en les ofertes laborals.
El segon equívoc seria concebre que les trajectòries en l’educació superior són lineals quant a nivells (grau, màster i doctorat) i monolítiques quant a disciplines. Des d’una perspectiva d’aprenentatge permanent, i tenint en compte que els destinataris dels processos de requalificació ja tenen un perfil competencial previ, el que cal són trajectòries obertes i contextualitzades que promoguin la hibridació d’experteses i la mobilitat entre cicles i on l’acompanyament esdevingui clau per tal que la persona reconegui la rellevància de les competències adquirides i alhora identifiqui les complementarietats requerides per assolir nous horitzons professionals.
Finalment, un tercer error seria percebre la tecnologia en general, o la intel·ligència artificial en particular, com una amenaça que cal combatre, evitar o fins i tot ignorar. En un context en què la formació al llarg de la vida ha de cobrir expectatives, necessitats i il·lusions molt diverses, les noves eines tecnològiques ofereixen una excel·lent oportunitat per millorar la forma en què donem suport a aquesta ciutadania que veu en l’aprenentatge una palanca de progrés. La tecnologia, governant els seus riscos, és l’única manera d’assolir aquest avenç individual, ampliant l’accés i la personalització, i, alhora, de garantir el progrés col·lectiu, facilitant l’escalabilitat i la capil·laritat territorial.
D’aquestes premisses, que ajuden a projectar l’escenari de formació de gran abast imprescindible per transitar cap a models de competitivitat renovats, se’n deriva un repte ecosistèmic on empreses, administracions, universitats i el conjunt de la ciutadania hi hem de contribuir de manera coordinada. Som-hi!
Àngels Fitó Bertran – Rectora de la Universitat Oberta de Catalunya i vicedegana del Col·legi d’Economistes de Catalunya
