L’aprenentatge al llarg de la vida: tres creences superades per tres realitats

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de debatre amb Andreas Schleicher, director d’Educació de l’OCDE i responsable dels informes PISA, sobre els reptes de l’educació a Catalunya. Les dades actuals i històriques d’aquests informes esdevenen una de les evidències més robustes en l’àmbit educatiu per a desmuntar mites i promoure transicions. En un context de necessitats massives de requalificació, i com a rectora d’una universitat plenament digital, voldria apel·lar de nou a les dades, en aquest cas les que acumulem relatives a com es produeix l’aprenentatge al llarg de la vida, per a reemplaçar algunes creences per realitats:

La primera idea errònia seria pensar que el principal destinatari de l’educació postobligatòria són els estudiants de primera titulació i primera ocupació.

Davant la necessitat imperiosa de transitar col·lectivament cap a models econòmics més digitals i ecològics es fa difícil pensar que això sigui possible comptant només amb les noves generacions, i encara menys ara que les tendències demogràfiques confirmen una clara davallada d’aquestes cohorts. Per això, avui, l’educació superior, l’ocupabilitat i la competitivitat s’articulen sobre la premissa de la necessitat de l’aprenentatge continu. No en va, l’estudi sobre competències toves del Baròmetre de competències i ocupacions de Catalunya elaborat per PIMEC i la UOC situa “l’adaptació al canvi” com la competència d’autogestió més demandada en les ofertes laborals.

El segon equívoc seria concebre que les trajectòries en l’educació superior són lineals quant a nivells (grau, màster i doctorat) i monolítiques quant a disciplines. Des d’una perspectiva d’aprenentatge permanent, i tenint en compte que els destinataris dels processos de requalificació ja tenen un perfil competencial previ, el que cal són trajectòries obertes i contextualitzades que promoguin la hibridació d’experteses i la mobilitat entre cicles i on l’acompanyament esdevingui clau per tal que la persona reconegui la rellevància de les competències adquirides i alhora identifiqui les complementarietats requerides per assolir nous horitzons professionals.

Finalment, un tercer error seria percebre la tecnologia en general, o la intel·ligència artificial en particular, com una amenaça que cal combatre, evitar o fins i tot ignorar. En un context en què la formació al llarg de la vida ha de cobrir expectatives, necessitats i il·lusions molt diverses, les noves eines tecnològiques ofereixen una excel·lent oportunitat per millorar la forma en què donem suport a aquesta ciutadania que veu en l’aprenentatge una palanca de progrés. La tecnologia, governant els seus riscos, és l’única manera d’assolir aquest avenç individual, ampliant l’accés i la personalització, i, alhora, de garantir el progrés col·lectiu, facilitant l’escalabilitat i la capil·laritat territorial.

D’aquestes premisses, que ajuden a projectar l’escenari de formació de gran abast  imprescindible per transitar cap a models de competitivitat renovats, se’n deriva un repte ecosistèmic on empreses, administracions, universitats i el conjunt de la ciutadania hi hem de contribuir de manera coordinada. Som-hi!

Àngels Fitó Bertran – Rectora de la Universitat Oberta de Catalunya i vicedegana del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

*

Previous Story

“Si el planeta col·lapsa, les empreses deixem de vendre”

Next Story

Per què jo, que soc una pime, he de calcular la meva petjada de carboni?

Latest from Opinió

Renovar-se o morir

Tot allò que facis de més, que ofereixis de més, servirà per a crear-te oportunitats de