El mes de juliol vam presentar l’informe de recomanacions als models d’aprenentatge i pràctiques dels itineraris formatius de Catalunya. Aquest informe de recomanacions, consensuades al Consell de Relacions Laborals de Catalunya per part dels agents socials i el Servei d’Ocupació de Catalunya, pretén establir unes línies estratègiques prioritàries d’actuació que millorin els processos que permeten el vincle entre les experiències al centre formatiu i a l’empresa.

La primera evidència de què partíem en iniciar aquest treball era precisament que no seria correcte parlar d’un model únic d’itinerari d’aprenentatge i pràctiques, sinó que en el context català existeix una àmplia diversitat d’iniciatives amb formats, dinàmiques i resultats diferenciats.

Els itineraris d’aprenentatge i pràctiques més coneguts són els següents:

-formació en alternança simple i dual en la Formació Professional inicial i per a l’ocupació;

pràctiques formatives obligatòries per a l’obtenció d’un Certificat de Professionalitat o les FCT (formació en centres de treball);

contractes formatius (contracte per a la formació i l’aprenentatge; contracte a temps parcial amb vinculació formativa; i contracte de pràctiques);

-pràctiques no laborals dirigides a joves en possessió de títol (RD 1543/2011), també incloses en programacions del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya;

-beques i voluntariats.

Tenint en compte que els itineraris formatius professionalitzadors que permeten combinar experiències en el centre educatiu o formatiu i en l’empresa s’associen a la millora de l’ocupabilitat en els països més industrialitzats, vam considerar pertinent fer una reflexió des del Consell de Relacions Laborals sobre quins factors a nivell sistèmic i organitzatiu caracteritzen el bon funcionament d’aquestes iniciatives.

Per tant, una primera línia d’anàlisi se centraria en la conceptualització dels elements i les variables estructurals associades a cada experiència d’aprenentatge i pràctiques, per tal d’identificar els formats que presenten més potencial, i delimitar quines millores institucionals i organitzatives seran necessàries per impulsar aquests processos. Tanmateix, cal dir que les diferents experiències identificades no sempre presenten les dimensions distintives de cada un dels conceptes; i també, el fet de no disposar en tots el casos de les dades d’avaluació, pel que fa a indicadors de qualitat, dades d’inserció, etc., condiciona aquestes valoracions.

Per a una primera conceptualització, podríem utilitzar les definicions d’aprenentatge i de pràctiques:

  • PRÀCTIQUES

Les pràctiques són les activitats de formació pràctica que els alumnes de FP fan en l’àmbit laboral. Generalment complementen la part formativa d’un programa o es fan com un extra opcional. La seva durada és variable, tot i que generalment és curta i mitjana; són de caràcter no laboral i no preveuen compensació econòmica.

Juntament amb l’aprenentatge, és el tipus d’activitat més destacable de formació a l’empresa.

A Catalunya ens referim sobretot a la formació en centres de treball obligatòria (FCT) de la FP Inicial, necessària per obtenir el títol; i a les pràctiques formatives obligatòries en la formació per a l’ocupació (CP).

  • APRENENTATGE

En el context català, fa referència a la formació en alternança simple. Suposa l’alternança de formació teòrica i pràctica al centre formatiu i a l’empresa, així com altres experiències amb efectes professionalitzadors, i preveu una durada superior a les pràctiques. Pot haver-hi vinculació laboral i retribució, i pot no tenir reconeixement acadèmic.

  • FP DUAL

Comprèn l’alternança d’activitat laboral i formativa; té reconeixement acadèmic; preveu remuneració econòmica, i és avaluable i reconeguda.

Totes aquestes experiències formatives difícilment poden ser jerarquitzades en funció del seu impacte formatiu i professionalitzador. Cada actuació pot tenir la seva importància i impacte (punts forts i febles) en funció de diferents variables i situacions, com el nivell de qualificació objecte d’aprenentatge, el tipus de vincle o relació (laboral o no), així com el context, el sector i la dimensió de l’empresa en què es desenvolupen. En aquest sentit, podríem dir que, partint de cada cas, s’ha d’adoptar l’itinerari o experiència que millor s’ajusti als diferents condicionants per a un aprenentatge adequat.

Per a determinades situacions, per exemple, el més òptim pot ser el foment de la FP Dual, mentre que, en altres casos, el més convenient són les pràctiques a les empreses o, fins i tot, les simulacions en els centres formatius, pròpies de l’aprenentatge basat en el treball desenvolupat en els centres productius.

Un factor que pot generar dificultats operatives a l’hora d’emprendre una iniciativa és la complexitat normativa que ve donada pels diferents marcs reguladors, tant de l’àmbit del treball com de l’educatiu.

En aquest sentit, la capacitat de generar innovacions i consensos socials és fonamental per a una millor definició de les coordenades en què es desenvolupen aquests processos, sobretot per a la generació de pràctiques corresponsables i mancomunades, així com per a la definició i assoliment d’estàndards de qualitat, la definició de la figura del tutor d’empresa, facilitar l’adopció de noves perspectives com el sector o la dimensió de l’empresa, i, especialment, el reconeixement i enfortiment del rol formatiu de l’empresa, que restarà condicionat per la seva estructura organitzativa.