Històricament a Espanya el termini de pagament entre empreses s’establia sota el principi de “pacte entre les parts”, entre el comprador i el venedor. De fet, el concepte de “pacte entre les parts” sovint és un eufemisme. Les parts no acostumen a tenir el mateix poder de mercat, la mateixa grandària, la mateixa capacitat financera, la mateixa dependència,… per la qual cosa el que acostumava a passar és que una de les parts imposava les seves condicions, en la majoria dels casos el comprador.

Així, sobta que el legislador espanyol no intentés regular els terminis de pagament per protegir l’element més feble de la cadena productiva i que els primers elements regulatoris en aquest sentit provinguin de la Unió Europea.

Efectivament, l’any 2000, es publica la Directiva 2000/35/CE, de 29 de juny de 2000, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat. Aquesta directiva es transposa tard, el 2004, mitjançant la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials.

Les principals condicions que fixa aquesta normativa en relació al termini de pagament són les següents:

  1. Entre empreses:
  • Possibilitat de pacte entre les parts
  • Si no hi ha pacte entre les parts, s’entén que el termini de pagament és de 30 dies
  1. Entre les Administracions públiques i les empreses: màxim 60 dies
  2. Entre el contractista i el subcontractista
  • Possibilitat de pacte entre les parts
  • Si no hi ha pacte entre les parts, s’entén que el termini de pagament és de 30 dies

Aquestes condicions es mantenen invariables fins al 2010 quan a través de la Llei 15/2010, de 5 de juliol es modifica la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials

Les condicions que fixa aquesta normativa s’articulen a través d’una disposició transitòria que comporta una adaptació temporal fins a 2013:

Terminis de cobrament 2

El 2011, davant el deteriorament de la situació financera, la UE publica una nova directiva, la Directiva 2011/7/CE, de 16 de febrer de 2011, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat. Les condicions d’aquesta directiva es transposen a través del Real Decret Llei 4/2013, de 22 de febrer així com la posterior Llei 11/2013, de 26 de juliol, que modifiquen alguns articles del la  Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la que s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials.

Les principals condicions que fixa aquesta normativa i que són vigents a dia d’avui són les següents:

  1. Entre empreses:
  • El termini de pagament, quan no existeixi pacte entre les parts, és de 30 dies naturals
  • Hi pot haver pacte entre les parts amb un termini de pagament màxim de 60 dies
  1. Entre les Administracions públiques i les empreses: entre 30 i 60 dies en funció del sector.

Atès que la legislació sobre terminis de pagament contempla diferents especificitats en funció de cada modificació legislativa, hem optat per relacionar el termini legal de pagament entre empreses amb el termini de cobrament mitjà de la pime catalana.

Val a dir que fins a 2009, el pacte entre les parts era la fórmula usada habitualment en les operacions comercials i, només en absència del mateix, el termini de pagament era de 30 dies, per la qual cosa hem deixat la sèrie en blanc aquest exercici.

Les diferents modificacions legislatives han anat reduint successivament els terminis legals de pagament

Com es pot comprovar, davant els dilatats terminis de cobrament, les diferents modificacions legislatives, que han anat reduint successivament els terminis legals de pagament, comencen a tenir incidència en el termini mitjà de cobrament a partir de 2014, en què aquest se situa en 79 dies, quatre menys que en l’any anterior.

Finalment, i com ja hem detallat, cal recordar que el termini de cobrament no és homogeni entre els diferents sectors productius i que, per exemple, mentre el termini de cobrament mitjà per al conjunt de pimes era de 79 dies el 2014, al sector de la construcció era de 122 dies, la qual cosa indica que per determinades branques productives seria positiu que s’adoptessin mesures punitives que penalitzessin als qui incompleixen el termini legal de pagament i estiguessin orientades a fer complir el termini legalment establert.