Pere Brachfield, director de Brachfield & Morosólogos Asociados

El crèdit constitueix l’essència del desenvolupament econòmic; sense el crèdit seria impossible l’existència del comerç ja que aquest subsisteix gràcies al crèdit. La necessitat d’atorgar al comprador un termini per al pagament obliga, al seu torn, al distribuïdor a sol·licitar-ho del fabricant. El crèdit comercial, també denominat crèdit interempresarial o «trade credit», és el crèdit que es concedeix a les empreses no financeres entre si i representa un canal de finançament bàsic al marge dels tradicionals circuits bancaris.

El crèdit comercial se sol concedir de manera informal a través d’ajornaments del pagament d’una transacció sobre béns o serveis, en la qual el venedor actua «de facto» com  a prestador i el comprador com a prestatari.

Els experts defineixen el crèdit interempresarial com un canal de finançament extra bancari a curt termini que permet la desintermediació financera.

En aquest sentit, aquelles empreses amb més capacitat per accedir als mercats de crèdit poden actuar com a finançadors dels seus clients a través del cobrament ajornat. Els crèdits comercials que atorguen els proveïdors són un clar fenomen d’extra bancarització financera i es caracteritza per ser una activitat d’ampli espectre i gran tradició en la major part dels països.

El desenvolupament del crèdit interempresarial tendeix a ser major en un context de mercats de capitals imperfectes, o de restriccions del finançament de l’actiu circulant de les empreses, en els quals el cost de finançament d’un deutor individual pot variar en funció de la seva solvència.

També quan s’endureixen les condicions per obtenir crèdit o el cost del finançament, és a dir el tipus d’interès per obtenir passiu a curt termini dels bancs, augmenta.

L’aspecte menys positiu del crèdit entre empreses és que sempre tanca un element de risc d’impagament en fer-se les empreses concessions de crèdits entre unes i altres sota criteris no financers.

Aquesta situació pot provocar en una conjuntura econòmica de recessió el tan temut efecte de l’incompliment dels seus compromisos de pagament. Per això el crèdit comporta l’eventualitat de la pèrdua parcial o total del seu import, per no fer-se efectiu el pagament al seu venciment, per insolvència del deutor o per intencionalitat del morós.

Aquesta contingència constitueix un risc que si no fos contrarestat d’alguna manera, salvaguardant l’interès del proveïdor, obligaria a efectuar les operacions comercials al comptat, amb l’evident restricció mercantil que això significaria.

Ara bé, les empreses adopten sistemes crediticis per disminuir el risc tenint en compte que qualsevol procediment que redueixi el risc produeix l’efecte d’ampliar encara més el crèdit, i per tant, d’ampliar les transaccions comercials.

Un altre punt és que la concessió de crèdit comercial pot compensar la reducció en l’oferta de crèdit de les entitats financeres i l’accés a línies de finançament bancari, compensant l’impacte de les mesures restrictives adoptades per la banca.

El mecanisme subjacent en aquesta argumentació consisteix en què les empreses amb més liquiditat o amb major accés als mercats de capitals poden finançar a les empreses que han patit restriccions en l’obtenció de passiu a curt per finançar el seu actiu corrent.

Aquest finançament el proporcionen, bé augmentant el crèdit subministrat als seus clients, o bé ampliant els terminis de pagament

Al mateix temps la utilització de crèdit comercial en lloc del pagament al comptat incrementa la fluïdesa dels intercanvis comercials en reduir el volum de certs costos financers, de control de gestió i administratius associats al pagament en efectiu.

D’entrada la possibilitat de concentrar els pagaments de les factures en determinades dates permet disminuir les constants sortides de tresoreria, optimitzar la tresoreria en tenir la certesa del corrent de pagaments futurs, ho permet minimitzar l’existència de saldos en els comptes corrents i conseqüentment reduir els costos fixos. A més el crèdit comercial permet al comprador reduïr costos operatius i racionalitzar els fluxos de caixa.

La concessió de crèdit comercial als clients constitueix un element addicional, dins de l’estratègia de comercialització, que fa més atractiu el producte.

L’oferta d’una combinació formada per un determinat producte i el servei de finançament constitueix un instrument equiparable a una rebaixa del preu efectiu i pot facilitar l’expansió del producte.

A més el proveïdor aconsegueix augmentar la demanda de la distribució minorista, mantenint o incrementant el nivell de facturació, de manera que la millora de les economies d’escala permet reduir el cost dels articles fabricats o de les existències.

L’inconvenient d’atorgar crèdit comercial a un client és que hem de confiar en la seva bona voluntat perquè ens pagui la factura al seu venciment i no sigui un morós.

Pere Brachfield, director de Brachfield & Morosólogos Asociados