En el pagament avançat el comprador corre el risc de no rebre la mercaderia i, a més, de no recuperar l’import  anticipat. En el pagament  ajornat  (o  lliurament  avançat)  el  risc  és  del  venedor  que  pot haver complert la seva part lliurant la mercaderia i, no obstant això, no rebre el pagament. En cada cas hi ha un desequilibri  en els riscos  assumits. Una forma  habitual  de  cobrir  aquests  riscos  són  les  garanties emeses per un banc (garantia bancària). Una garantia de devolució del pagament avançat en el cas del comprador que anticipa un pagament, i una garantia de pagament en el cas del venedor que anticipa el lliurament.

Però hi ha més tipus de garanties. De fet, la garantia és una promesa tan flexible que podem arribar a disposar d’una garantia per a cada tipus de risc, i a més perfectament ajustada a cada situació i als interessos de les parts que la requereixen.

A la pràctica, una  garantia funciona com un dipòsit en efectiu que es perd quan hi ha incompliment. Per exemple, un pagament anticipat podria substituir-se per una garantia de pagament.

Aquesta garantia satisfaria perfectament dues de les funcions del pagament anticipat: incentivar el comprador a complir la seva part del contracte (acceptar la mercaderia i pagar la totalitat de l’import acordat), i al mateix temps oferir al venedor una compensació immediata en cas que el comprador incomplís.

1) Conceptes bàsics i terminologia

Encara que  el  terme  garantia  és  perfectament  recognoscible,  quan ens endinsem en el seu ús es revela insuficient; cal diferenciar entre diferents tipus. A més, termes com garantiaaval, caució o fiança s’utilitzen fins a cert punt com a sinònims que a més poden ser emesos per diferents  actors:  asseguradores, companyies  de caució, bancs o altres empreses de  serveis. En conjunt, el resultat és bastant confús.

En l’àmbit internacional la confusió no és menor. Conceptes com guarantee,  suretyshipbond, standby i aval són utilitzats de vegades indiscriminadament. En aquest cas, a la confusió terminològica caldrà afegir la confusió  legal,  ja  que  diferents sistemes jurídics tractaran de forma diferent els diversos tipus de promesa. Per tot això, organismes com la Cambra de Comerç Internacional intenten estandarditzar la terminologia, especialitzant conceptes i facilitant-ne l’ús.

Per començar, cal distingir entre dos instruments bàsics i molt diferents: la garantia a primer requeriment (first demand guarantee) i la fiança (suretyship).

La  garantia a primer requeriment obliga al pagament contra una simple demanda del beneficiari, a diferència  de la fiança, que requereix a més que s’estigui en condicions de   demostrar l’incompliment de l’altra part.

La garantia a primer requeriment és ideal per al beneficiari, que solament haurà de reclamar dintre del termini i en la forma escaient, sense necessitat de demostrar res. Per a l’ordenant, el risc serà que el beneficiari reclami i executi la garantia de forma indeguda, sense tenir dret a fer-ho (requeriment indegut).

La fiança és molt menys satisfactòria per al beneficiari, que pot veure’s obligat a demostrar el seu dret a reclamar. Aquesta reclamació pot trobar-se amb l’oposició o el qüestionament del garant, amb la qual cosa pot acabar requerint la intervenció d’un tercer: un pèrit, un àrbitre  o fins i tot un jutge.

Una forma habitual i clara d’expressar la diferència entre tots dos instruments és que, amb la garantia, primer es cobra i després es discuteix (si existia dret a aquest cobrament), mentre que en la fiança primer es discuteix i després es cobra.

Si tenim en compte que una garantia l’acostuma a sol·licitar qui aspira a ser el seu beneficiari (i, per tant, el beneficiari serà qui posi les condicions), i que en l’àmbit internacional els beneficiaris no estan gens disposats a haver d’afrontar discussions sobre si es té o no dret a compensació, i encara menys a portar aquestes discussions al terreny judicial (del país de l’altra part, normalment), llavors és fàcil arribar a la conclusió que la fiança pràcticament no existeix en el comerç internacional.

Un altre terme objecte d’especialització segons el seu ús estandarditzat internacionalment acceptat és aval. El terme aval s’utilitza internacionalment per referir-nos a una  garantia establerta sobre un document mercantil (s’avala una lletra, per exemple).

Altres expressions relacionades són:

  • Standby. Es tracta d’una denominació diferent però equivalent de les garanties a primer requeriment. En espanyol es tradueix com a crédito contingente.
  • Caució. És un tipus de contracte d’assegurança. S’indemnitza pels danys soferts. En aquest sentit seria molt semblant a la fiança. No s’usa en el comerç internacional, excepte com a cobertura amb una companyia d’assegurances de crèdit a l’exportació.
  • Bond. És un terme utilitzat en l’àmbit internacional (performance bond, bid bond…), però que resulta massa genèric. Designa un compromís o una obligació, i es pot referir a una garantia o a deute públic (bons).

2) Principals tipus de garanties

Les garanties estan associades a riscos i cobertures concretes, per tant els principals tipus de garantia correspondran als principals riscos en què incorren comprador, venedor o terceres  parts. Tot seguit diferenciarem, en primer lloc, les garanties a favor del venedor de les garanties a favor del comprador.

A favor DEL COMPRADOR:

  • Devolució d’un pagament anticipat (repayment guarantee o advance payment guarantee). Cobreix l’obligació del deutor de reemborsar, de vegades amb interessos, els imports pagats a compte per una mercaderia o un servei en cas que el lliurament no sigui conforme amb el que s’ha acordat en el contracte. Acostuma a ser una part de l’import total i a vegades conté una clàusula de reducció en funció d’unes dates o d’uns moments de lliurament.
  • Compliment (performance guarantee). Cobreix una obligació de lliurament (o en general qualsevol obligació contractual). Serveix al comprador per assegurar-se una indemnització en cas que el  lliurament per part del venedor no sigui conforme amb allò acordat contractualment. Una garantia típica de compliment ve a representar entre el 5% i el 10% del total del contracte. A vegades conviu amb una garantia de pagament o amb un crèdit  documentari, que van en la direcció contrària (intercanvi de beneficiari i ordenant).
  • Licitació (tender guarantee i molt sovint bid  bond). En un concurs públic, cobreix l’obligació d’un licitador que presenta una oferta al concurs de no retirar-la fins l’adjudicació del contracte. A més, es garanteix que l’adjudicatari signarà el contracte en els termes de la seva oferta i prestarà qualsevol garantia addicional que es requereixi a partir d’aquest moment. Normalment, si obté la licitació se li exigirà una garantia de compliment. Una garantia típica de licitació representa entre el 2% i el 5% del total del contracte.
  • Manteniment (warranty  guarantee). Cobreix l’obligació del subministrador o del contractista  de mantenir i reparar l’equip, la mercaderia, les obres o els serveis prestats, d’acord amb el que s’hagi establert contractualment. Una garantia típica de manteniment pot ser pel 5% del total del contracte.

A vegades ens trobem més d’una garantia en una operació, per exemple, en un concurs per subministrar grups electrògens a una terminal ferroviària podem tenir, d’entrada, una garantia de licitació, que es transforma en una garantia de compliment i posteriorment en una garantia  de manteniment, i pot fins i tot incloure una garantia de devolució de pagament anticipat si n’hi hagués.

A favor DEL VENEDOR:

  • Pagament (payment guarantee). És la garantia per excel·lència a favor del venedor. Cobreix les obligacions  de  pagament en relació  amb  un  contracte de lliurament de béns o de prestació  de serveis. Acostuma a ser per l’import total del contracte. Aquest tipus de garanties poden veure’s com una alternativa al crèdit documentari. La garantia de pagament pot cobrir qualsevol tipus d’obligació de pagament, des d’una emissió de pagarés fins al pagament de les quotes d’un lísing, passant per unes obligacions d’aportació de capital o pel supòsit d’una  indemnització per accidents o fallades en una planta nuclear.

ALTRES GARANTIES

En aquest apartat esmentarem diferents tipus de garanties, molt diferents entre si però relacionades amb el comerç exterior.

  • Aval davant la duana. És requerit per la duana per cobrir els riscos d’impagament d’un deute duaner, per exemple importacions temporals o per diferències entre el servei duaner i l’importador respecte al tipus d’aranzel a aplicar.
  • Trànsit comunitari. És una variant de l’anterior i serveix per cobrir el risc que una mercaderia circuli dins de la zona duanera comunitària i no es liquidi el seu aranzel en la duana de  destinació. Per exemple, un camió que entra per Algesires però que declara que pagarà els aranzels a Rotterdam.
  • Facilitats creditícies. El cas més comú és el que s’emet a favor d’un banc estranger amb el qual una filial de l’ordenant (la matriu i client del banc emissor) manté una relació financera. Per exemple, la filial obté una línia de crèdit amb el Banc ABC de Romania que queda emparada en una garantia de Banc Sabadell a favor del Banc ABC.
  • Contragarantia. En ocasions el beneficiari estranger exigeix que la garantia l’emeti un banc del seu propi país (per causes legals o de conveniència comercial). En aquest cas el banc que emet la garantia al país del beneficiari requerirà al seu torn una garantia independent al seu favor, que s’anomena contragarantia.

 

Montserrat Camp Gutiérrez

Banc Sabadell – Directora Negocio Internacional Territorial Catalunya