Continuem amb la incertesa pel que fa a les indemnitzacions per finalització de contractes temporals, una nova sentencia (Sentència nº 1962/2016 (Recurs nº 1690/2016, de la Sala de lo Social del TSJPB), interpreta aquesta situació i en aquest cas si, per primera vegada, interpreta que s’escau la equiparació de les indemnitzacions dels contractes temporals i fixes, recordant el que interpreta que és l’esperit de la clàusula 4.1ª de la Directiva 1999/70/CE del Consell de 28 de juny de 1999.
Les empreses no disposaran de l’aprovisionament que suposa el diferencial entre els 12 dies d’indemnització regulats a l’Estatut dels Treballadors per a treballadors temporals, fins als 20 que corresponen a la finalització del contracte temporal
La sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB), que equipara la indemnització per finalització d’un contracte temporal a la indemnització per acomiadament, suposarà greus problemes econòmics a les empreses, tenint en compte que no disposaran de l’aprovisionament que suposa el diferencial entre els 12 dies d’indemnització regulats a l’Estatut dels Treballadors per a treballadors temporals, fins als 20 que ara entén el TSJPB que corresponen a la finalització del contracte temporal.
Es fa del tot imprescindible que amb la màxima urgència el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social traslladi les conclusions de les reunions mantingudes pel grup d’experts configurat el passat 17 d’octubre, amb l’acord del Ministeri i els agents socials.
A banda d’aquesta controvertida qüestió, el proper Govern de l’Estat ha d’entomar com una qüestió principal la revisió i actualització de la legislació laboral espanyola d’acord al Dret de la Unió Europea, per dotar de major seguretat jurídica a les empreses a l’hora de poder fer previsions i prendre decisions respecte a les contractacions d’ara en endavant.
Les mesures més costoses portaran a la desincentivació en la contractació
Aquesta actualització cal que contempli tant l’estacionalitat dels diferents sectors, com les situacions de necessària temporalitat, sense que aquest fet suposi una penalització ineludible per a les empreses. No s’ha de perdre de vista que mesures més costoses portaran a la desincentivació en la contractació, tenint en compte que no es poden repercutir en el preu dels productes o serveis les càrregues que se’n deriven. De nou, aquest fet crea una diferència entre empreses grans i petites, ja que les primeres tenen més capacitat financera per suportar-ho.
La reflexió que caldria fer, en el cas concret de les indemnitzacions per causes no imputables a la empresa, és si la equiparació de les indemnitzacions en els casos de finalització dels contractes temporals i en els acomiadaments per causes objectives revisant la primera a l’alça és la mesura més adequada.
