El comerç és un dels pilars de l’economia catalana, representa un 20,1% del PIB català i dona feina a un 16,1% del total d’ocupats. A més, el model de comerç català, amb predomini dels negocis petits, familiars de proximitat, es troba en el nostre ADN i és un patrimoni que cal preservar, ja que el comerç és el punt de trobada dels 7,5 milions de persones que viuen a Catalunya.

“El català és una llengua de barri, és una llengua de mercat”, afirma l’Albert Ollé de la Cansaladeria i Xarcuteria Ollé del Mercat de la Concepció de Barcelona. L’ús de la llengua catalana permet aconseguir proximitat amb el client i, per tant, aporta un valor afegit que pot ajudar a fidelitzar-lo. És un signe més de qualitat i bon servei i això es tradueix en un negoci més competitiu.

Els comerciants del Mercat de la Concepció ho tenen clar, però què han de tenir en compte els establiments comercials a l’hora de complir amb la normativa lingüística? En una entrada recent, explicàvem quines són les obligacions lingüístiques per a les empreses en general, però avui posem especial atenció a allò que afecta directament els comerços:

Atenció al client. El Codi de consum estableix que les persones consumidores tenen dret a ser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin. És important aclarir que l’expressió “ser atès” significa l’obligació d’entendre, almenys, qualsevol persona consumidora que s’expressi en les dues llengües, sense que això comporti l’obligació de parlar en una llengua o una altra.

Retolació. La Llei de política lingüística estipula que han d’estar com a mínim en català tots els rètols de caràcter fix, ja sigui a l’aparador, a l’interior o a l’exterior de l’establiment, i tant si es tracta de rètols destinats als clients o usuaris com als treballadors de l’establiment. Aquesta obligació no inclou les marques, els noms comercials ni els rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.

Documentació. Cal que estiguin almenys en català els documents que ofereixen serveis, com ara els catàlegs i prospectes, les cartes i els menús dels restaurants, els contractes d’adhesió, normats o amb clàusules tipus o amb condicions generals, etc. Les entitats financeres i d’assegurances, altres empreses o treballadors autònoms han de redactar en català els pressupostos, les factures o altres documents, d’acord amb el que estableix la normativa.

Etiquetatge. S’ha de redactar en català en allò relatiu a les informacions, advertències de seguretat, precaucions, instruccions de funcionament, etc. que, d’acord amb la normativa sectorial aplicable a cada cas, tingui caràcter obligatori. Això inclou molt especialment tota aquella informació obligatòria que sigui determinant per a la protecció de la salut o la seguretat de les persones consumidores. Cal tenir en compte que a l’etiquetatge de productes d’alimentació només es pot imposar una llengua que sigui oficial a la Unió Europea, consideració que el català actualment no té (Directiva 2000/13/CE i Reglament UE 1169/2011). La informació en català podrà constar en qualsevol suport d’acord amb la normativa reguladora del bé en qüestió: en el mateix producte, en una etiqueta adherida o penjada, en el propi embalatge, o bé en un fullet a part quan sigui convenient.