Demà, 27 de març de 2019, tindrà lloc el PIMEC Fòrum sobre l’estalvi de costos energètics per a la indústria a la seu de PIMEC a Barcelona.

La transició energètica ha de ser el vector del canvi social i econòmic de la humanitat, però no sembla pas que això hagi de succeir d’aquí a pocs anys. Arribar a l’any 2050 amb generació zero de gasos d’efecte hivernacle (GEH) sembla avui una quimera que roman al cap d’uns pocs especialistes. Tenim dificultats per introduir el concepte de transició i la seva urgència a la societat, perquè el món viu massa confortablement, immers en un caos conceptual i ideològic. La globalització i la digitalització de l’economia estan transformant la geopolítica i l’economia tal com l’entenem fins avui i han deixat antiquades les ideologies, sense capacitat d’aportar solucions que expliquin com resoldre el canvi. A tot això cal afegir encara la transformació que comportarà la transició energètica. Per tant, és comprensible que la societat eviti debatre a fons la transformació que el canvi energètic representarà.

La transició energètica no tracta pas, com molta gent creu, de passar de generar l’electricitat amb combustibles fòssils a produir-la amb fonts renovables, o de canviar el cotxe de combustió interna per un altre d’elèctric. No. La transició energètica requereix, primer de tot, reduir el consum d’energia i això demana, alhora, un canvi en el consum, un canvi cultural que comporta a la vegada un canvi en la producció i en els llocs de treball. És impossible generar tota l’energia que el món necessita avui, continuar amb els mateixos paràmetres de consum i arribar a l’any 2050 amb emissions zero de CO2 .

L’any 2016 el món emetia 36 Gigatones de CO2, el 2020 n’emetrà 42 Gt i el 2030 n’ha d’emetre 17 Gt per arribar finalment a zero el 2050. El pes de les renovables en el total de l’energia el 2016 era del 3,7% del total i la inversió que es feia en renovables aquell any va suposar el 0,26% del PIB mundial. Si imaginem que tota la població mundial té el mateix dret a tenir la mateixa riquesa per càpita dels occidentals, la inversió necessària el 2016 hauria estat del 4,52% del PIB mundial. Però si suposem que la població mundial passa dels 7.500 milions als 11.000 milions, i ho fa amb la mateixa riquesa mundial que ara tenim els occidentals, la inversió que el món necessitaria seria del 11,25% del PIB, una xifra que l’economia no pot suportar. Per contra, si disminuïm la intensitat energètica d’1,49 kWh/càpita fins a 0,5 kWh/càpita, i es manté el creixement de l’economia mundial estable en 30.100 $/càpita a partir de l’any 2035, la inversió necessària per arribar al 2050 amb zero emissions de CO2 serà del 3,8% del PIB, una xifra que l’economia podrà assolir.

L’equació a resoldre per disminuir l’emissió de gasos passa per acceptar aquestes condicions o bé per argumentar als països que estan fent el camí cap a nosaltres que no hi tenen dret, cosa que sembla impossible. Per tant, la visió per als propers anys és la de la transició cap a una economia amb la introducció del vector CO2 que internalitzi el problema en l’economia i s’adeqüi a un camí de menys creixement, tot acceptant el concepte “menys és més” com a principal. És a dir, una transformació radical de l’economia.

El cert és que el món té el coneixement per fer el camí però es veu frenat perquè fa por enfrontar-se a una disrupció d’aquesta envergadura. Des de l’any 1992 vinc proposant que cal introduir la taxa sobre el CO2 per fer la transició. Aquesta taxa ha de tenir cinc components obligatoris: 1.- ha de ser universal, afectant a tothom; 2.- ha de ser intensa, per poder transformar l’economia; 3.- ha de ser progressiva, donant senyals a l’economia cap on ha d’anar; 4.- ha de ser fiscalment neutra per no augmentar en excés la pressió fiscal, i 5.- ha de ser amb aranzel per protegir el territori dels productes que no apliquen la taxa.

Fixeu-vos que ara ningú té en compte aquestes condicions. Uns pretenen fer la transició amb el voluntarisme de la gent. Altres pretenen ingressar a través d’impostos nous i subsidiar certes formes d’energia. I poca gent (de fet, només Macron) parla d’introduir l’aranzel. Però el mateix Macron és l’exemple d’haver fet malament el disseny i ha vist que la gent no ha admès més augments fiscals per a la transició energètica. Ara proposa aplicar l’augment fiscal només per a les rendes netes de més de 2.200 €/mes, però aquesta solució toparà en el futur amb un nou obstacle perquè la fiscalitat serà massa elevada. Crec que la solució rau a restar la recaptació d’altres impostos, com poden ser la cotització social del treballador i/o l’IVA, fent neutra la recaptació per la taxa de CO2.

Poca gent considera el concepte de taxa al carboni. El mes de gener, però, un grup ampli d’economistes americans, entre els quals hi havia 27 premis Nobel i els 4 últims expresidents de la reserva federal, van fer una proposta al The Wall Street Journal per combatre el canvi climàtic. Aquesta es basa en els cinc punts de la meva proposta de taxa.

Així que és qüestió d’anar acceptant que la transformació vindrà per la internalització del CO2 en l’economia, fet que comportarà una disminució de la producció de béns i alhora una transformació de l’economia del consum pel consum. I, és evident, això comportarà una pèrdua d’hores de treball que obligarà a repensar de dalt a baix l’economia.

El dramatisme apareix en pensar que això ha de començar a fer-se a partir de l’any 2020 i encara no s’està duent a terme cap debat sobre la qüestió. Què us sembla si us dic que quan llegiu això tindrem a l’abast un paper higiènic amb un Footprint Ratio (nivell d’emissió de carboni) de 0,7 g CO2equ/metre? De moment estarà disponible a Amazon, a l’espera que els distribuïdors entenguin que aquest és el camí. També treballem perquè la Generalitat incorpori aquest concepte a les compres públiques.