Un dels efectes del canvi climàtic més immediats és la modificació de la freqüència i intensitat de la pluja. El clima mediterrani en general és heterogeni, amb sequeres llargues i amb episodis intensos de pluja. Perquè plogui a Catalunya cal que es generi una depressió davant la costa de forma que les seves línies de vent vagin de mar cap a terra. A més, cal que en altura hi hagi prou fred perquè la humitat condensi i faciliti la pluja. A l’estiu es veuen sovint episodis de vent de mar cap a terra i l’única cosa que hi ha és humitat, xafogor: falta el gradient temperatura per fer ploure.
La situació de Catalunya no facilita que els vents vagin de mar cap a terra donat que la Terra gira d’oest cap a est. Les pertorbacions que venen en aquesta direcció arrosseguen aigua a l’oceà Atlàntic, però es van eixugant a mesura que van travessant la península Ibèrica i arriben seques a Catalunya. Això ha passat sempre. El que s’ha modificat en els darrers anys és la temperatura en les capes altes de l’atmosfera. A poc a poc la cota zero cada vegada puja més d’altitud i aquest és l’element fonamental que frena la pluja: no hi ha prou energia freda per condensar la humitat, i no plou.
Aquest fenomen ja no el canviarem, en tot cas el podríem frenar (tampoc anem a la velocitat adient per frenar el canvi climàtic). Per tant, el que ens toca és adaptar-nos a aquesta nova situació. Tenir períodes llargs de sequera i períodes de pluja forta amb inundacions implica canvis profunds en les maneres de fer.
Pel que fa a l’ús major de l’aigua, el reg en agricultura, cal acabar de forma urgent el reg per immersió, a manta, que encara es practica en algunes comarques. És urgent posar preu a l’aigua per poder-la destinar a les espècies amb més valor afegit (cal que es deixi de regar el blat o l’alfals, per exemple), que es regui amb gota a gota amb sensors que mesuren les necessitats hídriques dels vegetals, i per aspersió. Pel que fa a l’aigua urbana, el preu també és un element dissuasiu per impulsar l’estalvi. Però caldrà que tota la costa generi la seva aigua potable de dessaladores d’aigua de mar. L’àrea metropolitana ja ho té, i la dessaladora de Blanes s’ampliarà aviat, però cal pensar si no en faran falta més a la Costa Brava nord i a la Costa Daurada. Una altra acció que ja s’ha començat a fer i cal completar és l’enviament de l’aigua depurada aigües amunt d’un riu, deixant que s’acabi de regenerar per la seva circulació en el riu. Cal també començar a dir a les indústries més intensives en aigua que han de reduir-ne dràsticament el consum, i desenvolupar la regeneració d’aigua depurada amb ultrafiltració i osmosi per emprar-la com a aigua entrant.
Finalment, a part d’estalviar i regenerar, calen polítiques de gestió de l’aigua de què es disposa. Com que augmentar la capacitat dels embassaments és una opció gairebé impossible –tot i que podríem pensar en embassaments secs per ser utilitzats en períodes d’inundació–, la solució que sembla més plausible és la connexió de conques entre si, de forma que una conca ajudi una altra i a la inversa, quan els episodis de sequera ho requereixin.
Tenim moltes accions per fer sense que la consciència de la gent sigui la necessària per actuar decididament. Queda el risc d’incendis i la urgència d’actuar en la gestió dels boscos, creant accessos més fàcils per gestionar la neteja, la tala i la replantació d’aquests espais. La biomassa pot ser la solució tant per disminuir el risc de foc com per esdevenir una font d’energia necessària per resoldre aquest conflicte tan gran que sorgeix.
Joan Vila
President de la Comissió d’Energia de PIMEC
