Una recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans aporta nous criteris sobre la utilització de les càmeres de videovigilància respecte al control dels treballadors.
Es tracta d’un supòsit en què el responsable d’un supermercat va detectar irregularitats entre els nivells de les existències de productes i el que realment es venia cada dia. Arran d’aquest descobriment la cadena va decidir instal·lar càmeres de vigilància. Unes visibles, dirigides al control de possibles furts dels clients, i d’altres ocultes, focalitzades sobre les caixes i dirigides a controlar els treballadors.
Els treballadors van ser informats de la instal·lació de les primeres però no de les segones. Tots els treballadors sospitosos van ser convocats a reunions individuals, on van admetre la seva implicació en els robatoris davant un representant sindical i un altre de l’empresa.
Els treballadors van ser acomiadats per motius disciplinaris després de ser enxampats ajudant altres empleats o clients a sortir de la botiga amb productes pels quals no havien pagat, i el contingut dels vídeos va ser utilitzat com a prova en els procediments d’acomiadament. Els treballadors afectats van decidir impugnar el seu acomiadament davant els tribunals al·legant una vulneració del dret a la vida privada i a la intimitat, per haver estat gravats sense el seu consentiment. Tres d’ells van al·legar coaccions en els acords que havien signat. Els acomiadaments, però, van ser avalats per la justícia espanyola, per la qual cosa els afectats van decidir recórrer davant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.
Una mesura desproporcionada
El mateix tribunal europeu va sentenciar que la captació de la imatge amb propòsit de videovigilància pot suposar, en funció de com es realitzi, una interferència a la vida privada que lesioni el dret a la intimitat. També van afegir que la instal·lació del sistema de videovigilància era oportuna, però, a diferència dels tribunals espanyols, considerava que la mesura no va ser del tot proporcionada per dos motius:
En primer lloc, perquè l’empresa no va informar prèviament de la instal·lació de càmeres ocultes, incomplint d’aquesta manera el deure d’informar amb caràcter exhaustiu i amb el contingut que preveu l’article 5 de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal.
En segon lloc, perquè la videovigilància no es focalitzava sobre determinats treballadors i per un temps limitat, sinó que afectava tots els treballadors, sense límit de temps i durant tota la jornada de treball.
D’aquesta manera, la sentència considerava la gravació com una mesura desproporcionada i realitzada en violació de l’article 8 del Conveni (dret a la vida privada). S’entén el dret d’informació dels treballadors com a element clau per a la salvaguarda de la intimitat, ja que ni tan sols una sospita de furt permet matisar l’aplicació de tal dret.
Els controls empresarials respecte de l’activitat dels treballadors són lícits, sempre que respectin els drets fonamentals, però s’ha de valorar a cada supòsit la idoneïtat i proporcionalitat de la mesura. Tant els treballadors com els seus representants han de conèixer la instal·lació de mesures de control i la seva ubicació. Per tant, s’admet la instal·lació de càmeres de videovigilància als centres de treball però han d’estar col·locades on es realitzi la prestació laboral, i amb informació prèvia als treballadors.
Les empreses que instal·lin càmeres de videovigilància permanents o temporals als centres de treball han de complir prèviament i escrupolosa amb els drets d’informació que estableix la legislació de protecció de dades. En el supòsit que no ho facin, pot passar que les gravacions no siguin vàlides com a proves en un judici.
Si teniu qualsevol dubte sobre el tema, podeu contactar amb el Departament Jurídic i Laboral de PIMEC.