El terme knowmad és un neologisme que combina les paraules know (conèixer, saber) i nomad (nòmada) i que dóna compte del perfil del subjecte capaç de ser un nòmada del coneixement. Va ser creat per John Moravec per referir-se als treballadors nòmades del coneixement i la innovació. Un knowmad es caracteritza per ser innovador, imaginatiu, creatiu, capaç de treballar en col·laboració amb gairebé qualsevol persona, en qualsevol moment i lloc. Un knowmad és valorat pel seu coneixement personal, el que li proporciona un avantatge competitiu respecte a altres treballadors.

“Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i reaprendre” Alvin Toffler.

Des del moment en el que naixem, comencem a aprendre. Ho fem de forma inconscient mitjançant el nostre entorn més proper, la família, els amics, el col·legi,… i això ens permet adquirir coneixements i habilitats que en el futur ens ajudaran a desenvolupar-nos personal i professionalment.

Molts d’aquests coneixements són inherents a la nostra persona i els apliquem de forma inconscient, perquè les vam aprendre d’una manera i ni tan sols ens hem plantejat que es puguin fer d’una altra forma.

Però els temps canvien, les noves competències i habilitats que ens requereix l’entorn laboral fa que necessitem aprendre a “desaprendre” tots aquells coneixements que ens limiten i ens impedeixen millorar i avançar.

Les empreses del segle XXI busquen treballadors que siguin capaços d’adaptar-se, de desaprendre i de tornar a aprendre i desenvolupar noves competències i habilitats.

Són els anomenats knowmad, els treballadors del futur, que es caracteritzaran per ser els treballadors del coneixement

Però què és “desaprendre”?

És plantejar-se de forma crítica el que hem après. No vol dir renunciar als coneixements útils que adquirim al llarg de la nostra vida, sinó que es refereix a la necessitat d’aplicar el raonament lògic als nostres coneixements, i l’habilitat de recordar i aplicar aquells que segueixin sent adequats als nous temps i oblidar i renovar aquells que s’hagin quedat obsolets.

Allò que hem après, sense aplicació de la crítica ens limita en les nostres possibilitats de futur; tant en les personals com en les professionals. La gestió d’una empresa a l’actualitat no té res a veure amb la gestió de fa 30 anys. La innovació en la gestió de persones, dels processos, l’aplicació de la tecnologia,… res d’això seria possible, si no tinguéssim la capacitat d’aplicar el sentit crític a l’après fins ara, rebutjant el que ja no és aplicable i aprenent les noves formes i models de gestió.

Desaprendre i tornar reaprendre és cultivar la cultura de l’esforç, és assumir que som éssers amb capacitat per a replantejar-nos el que ens ensenyen i per aplicar la innovació en la nostra formació i en el nostre treball. Aquells que no deixen mai d’aprendre, aquells que tenen inquietuds durant tota la seva vida i no s’acomoden, són els més capaços d’asumir els reptes que queden per arribar.

Aprendre -> desaprendere -> reaprendre, és el cicle del coneixement del segle XXI